Efectivament, en les pàgines de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, escrita cap a 1450, un dels llibres més rellevants del nostre Segle d'Or, apareixen la forma verbal «medir» i la substantiva «febra», paraules bandejades del model culte pel noucentisme elitiste, per considerar-les un castellanisme, la primera, i un dialectalisme rebutjable, la segona. Però ara ja són normatives, i figuren en el Diccionari Normatiu Valencià. El professor de la Universitat de València i acadèmic de l'AVL, Antoni Ferrando, en un aclaridor article publicat fa unes quantes setmanes en esta mateixa secció, 'Panorama' de Levante-EMV, citava eixos vocables mencionats, propis de la parla valenciana, i altres com «acurtar», «aplegar-se» (en el sentit de «acostar-se»), «espill», «menejar», «purna», «rabosa» o «oronella», com a preferències lèxiques en el Curial e Güelfa, que, unides a les absències de formes preferents del catalanooriental, com «escurçar», «mirall», «febre», «midar», «guineu», «oroneta», etc., suggerixen que l'autor d'eixa rellevant narració era «valencià o relacionat amb València». De la mateixa convicció són altres autoritats lingüístiques citades també per Ferrando, que feia eixes citacions a propòsit de la tesi, dirigida per ell mateix, del medievaliste Abel Soler que apunta la idea que l'autor de l'esmentada novel·la cavalleresca no era anònim, sinó que cal atribuir la seua autoria a Enyego d'Àvalos, toledà de naixement i valencià d'adopció, des que era xiquet, i criat i format a València, en la cort del rei Alfons el Magnànim. «Medir» i «febra», vocables ja comentats en esta columneta, com tots els i les valencianoparlants sabem i diem, fan referència, en la parla natural i espontània, a 'determinar o prendre mides, dimensions' i 'augment de la temperatura normal del cos', respectivament. Però eixes formes no han tingut els favors dels fomentadors de l'anomenada llengua culta (més prompte artificiosa) que sovint ha preferit, durant algunes dècades, «amidar» o «midar» i «febre» en comptes de «medir» i «febra». Molts pensem que si fa més de 550 anys ja s'usaven estes paraules ben valencianes i catalanes «perifèriques», i no a soles en l'oralitat, sinó també en un dels llibres principals de la nostra literatura, i continuem usant-les, no es justifica l'exclusió sofrida en els models acadèmics o literaris, adoptats per l'elitisme selectiu en els seixanta del segle passat, com també ha ocorregut amb centenars de paraules i expressions ben usuals en gran part dels territoris on es parla esta llengua. Exclusions que, en molts casos, encara perduren en la universitat i en l'ensenyament, així com en alguns mitjans de comunicació i, fins i tot, en l'Administració. I és que ens han contat moltes mentires sobre «lo» correcte i «lo» incorrecte. Per cert, que la paraula «mentira», estigmatitzada per l'integrisme com a incorrecta, per considerar-la castellanisme o barbarisme, també apareix en el Curial e Güelfa; i en els sermons de sant Vicent Ferrer. I és que Enyego d'Àvalos, a pesar de ser una persona culta i refinada, devia tindre una vena lingüística bàrbara. I sant Vicent, sempre predicant en valencià, no cal ni dir-ho, devia ser un secessioniste avant la lettre.