Qui era Joan Pellicer? Hi ha una generació que vam descobrir gràcies a Joan Pellicer la cultura de les plantes i tot el món d'usos, costums i creences tradicionals de l'etnobotànica. Es va convertir en un rostre familiar gràcies a l'espai «Les nostres plantes», el programa de medi ambient de l'antiga RTVV. Des d'aquella finestra, ens va captivar la naturalitat i la senzillesa amb què parlava de tantes plantes que véiem quan passejàvem per la serra però de les quals, en desconeixíem el nom i les utilitats. «Només coneixem de veritat allò que som capaços d'anomenar», deia Pellicer. Ens va redescobrir el nom d'aquelles flors i d'aquelles plantes anònimes, que convivien amb nosaltres des de l'antigor, com veïns i companys de qui no en sabíem ben bé res. Aquelles plantes que els nostres avis, ignorants de lletra, tenien apamades i que, nosaltres, urbanites amb estudis, menyspreàvem des de la ignorància. Al cap i a la fi, l'etnobotànica és això, un retrobament de l'ésser humà amb les arrels de la natura.

Abans d'eixir a la televisió ja havia publicat molts dels primers llibres, ara com ara descatalogats: Herbes medicinals al País Valencià, Herbari breu de la Safor, Bellreguard, bell esguard, Castells de la Safor, De la Mariola a la mar, viatge pel riu Serpis, Flora pintoresca del País Valencià, Ullals de la vida: les zones humides del País Valencià... Aquells llibres i els que vingueren després, publicats per Edicions del Bullent, els tres volums del Costumari botànic i Meravelles de Diània, aspiraven reviscolar la memòria col·lectiva que, cap als noranta, començava a quedar oblidada. La memòria de la cultura popular, una branca preciosa de la identitat dels pobles.

Pellicer va recórrer tot el País Valencià, sobretot, les comarques centrals valencianes, la seua Diània particular i universal. «Ser locals, tindre arrels, es la nostra manera de ser universals», li vaig sentir dir en una xarrada. Amb el programa, amb els llibres, amb els cursos i amb les excursions, ens descobrí una cultura que molts ignoràvem o no valoràvem. El nom, les utilitats, les històries de les nostres plantes, del timó, de la sàlvia, del setge, de la pinya de Sant Joan... veïns i companys que vam aprendre a mirar amb altres ulls, amb els ulls de l'observador que sap el nom de cada planta. El Diari de Sotaia, publicat recentment per la institució Alfons el Magnànim, ens revela el Pellicer més íntim, el poeta sincer i sense embuts. Però a més dels llibres descatalogats, resta encara per publicar la seua tesi doctoral. Per no parlar d'ordenar i salvar els vídeos escampats per les xarxes socials. Hi ha molt Pellicer per reivindicar.

Amb la voluntat de mantindre viva la seua memòria i el seu mestratge, naix el «I Premi d'Etnobotànica Joan Pellicer», impulsat per la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat. Un premi que pretén promoure els articles de divulgació etnobotànica en qualsevol vessant de la cultura popular (utilitats medicinals, jocs tradicionals, joguets naturals, llegendari, cançons, costums, etc.). Els articles han de ser breus, màxim un parell de pàgines, per poder-se publicar en premsa. El termini de recepció d'originals s'ha ampliat a tot el mes de gener de 2019. Podeu consultar les bases completes en www.alcoiacomtatpelvalencia.org. El lliurament, en primavera, es farà coincidir amb un homenatge anual a Pellicer i una ruta etnobotànica.