Esta columneta, la setmana passada tractava sobre el vocable «lladrit», 'crit curt i fort del gos' i reivindicava la seua inclusió en el DNV i en el DIEC2 pel seu ús generalitzat, i per la seua presència en uns quants diccionaris. També apareixia dilluns passat el terme «bordar», que normativament té el significat 'lladrar amenaçadorament un gos", però que no solem usar-lo aixina en moltes zones valencianoparlants. Amb eixa forma, la de «bordar», en moltes parts a on es parla esta llengua designem el treball o la pràctica d''afegir ornaments o detalls embellidors a una peça de roba per adornar-la, també a una narració, a una peça de música', però amb eixe sentit no és normativa eixa grafia. Ho és «brodar». Tornant als crits dels animals, en tenim uns quants d'ús general en la parla valenciana que no han tingut tampoc els favors de l'elitisme noucentiste, com «maulit» i «bramit». El primer, com sabem, és el 'crit del gat' i a l'acció d'eixe crit diem «maular». L'integrisme excloent, característic del model lingüístic dels huitanta del segle passat, preferia «miol» i «miolar», perquè eixes són les formes preferents del català oriental, en un clar exercici de subordinació lingüística, com ocorre també amb el crit dels ases i someres. A La veu de burrets i burretes, en moltes zones de la variant valenciana de la llengua, diem «bramit», a banda de «bram», nom del qual deriva. Altres sons que anomenem, inexistents o secundaris per a l'integrisme lingüístic, acabats en «-it», han sigut (i encara ho són) «xillit», «ronquit», «xiulit» i altres. «Xillit», 'acte de «xillar», és paraula normativa, com ho és «xillar», perquè l'Acadèmia Valenciana de la Llengua les ha incloses en el Diccionari normatiu valencià, i perquè són vocables usuals en valencià i en altres parts on es parla esta llengua. I perquè ja apareix, «xillar», en l'Espill de Jaume Roig, ja fa uns quants segles, concretament en el nostre Segle d'Or, el XV. I seguirem xillant, i el o la que no vullga xillar, que no xille, potser callat o callada està més guapo o guapa. I quan fem el soroll de roncar, és a dir, 'emetre, mentre es dorm, un soroll ronc i intens amb la respiració' és un «ronquit», paraula també bandejada per l'elitisme lingüístic, que preferix «ronc», que és normativa, però no per això hem de deixar de fer i escriure «ronquits». També tenim el «xiulit», igualment paraula catalogada com a forma secundària pels i per les «selectes», que privilegien «xiulet», per ser paraula preferida pel noucentisme excloent.

I no podien faltar en esta relació els xuplits, de la classe que siguen. «Xuplit» és una «xuplada» amb soroll. I la «xuplada» és l''aspiració que es fa quan es xupla'. En textos literaris i en llibres de text valencians hem pogut vore el bandejament d'estes formes, valencianes i d'altres «perifèries» de la nostra llengua, en favor de «xuclada», que també és normativa i usual en el català oriental. Molt bé, Nosaltres, respectant les xuclades, seguirem fent xuplades i xuplits.