Crear una marioneta i insuflar-li vida a través de moviments que transmeten emocions és un ofici artesà «en perill d'extinció» a Espanya, ja que no existeix una universitat de titelles on els joves puguen aprendre, ni programacions estables ni sales públiques dedicades específicament a açò.

Així ho explica Edu Borja, marionetista valencià amb més de tres dècades d'experiència que destaca que, encara que hi ha companyies de titelles en quasi totes les comunitats autònomes, la majoria les forma gent «quasi jubilada», que ja tenen «una edat», i no veu «gent nova» que vulga dedicar-se a les marionetes.

Borja, qui va aprendre l'art de la marioneta de fil de la mà del mestre suec Michael Meschke i va conèixer noves tècniques amb el mestre japonés Ruiji Nishikawa, considera que els titellaires tenen el «compromís moral de fer que aquest art perdure» i de «sembrar la llavor» en els joves perquè no es perda.

Encara que mai ha deixat de construir titelles i de viatjar en la seua furgoneta per a fer funcions tant per a adults com para tots els públics, admet que el que li dóna de menjar és el doblatge, doncs opina que a Espanya «la cultura està maltractada» i critica que durant la crisi no es contractaren aquests espectacles.

Rebutja el «clixé» que les marionetes són solament per a xiquets, ja que encara que aquests creuen que els ninots estan vius, també hi ha «molts adults que entren en aquest joc» i en ple segle XXI els segueixen fascinant aquests espectacles «encara que vegen que hi ha un senyor darrere movent els ninots».

Borja relata que hi ha funcions en les quals en acabar se li acosten persones de 80 anys que li expliquen que no havien rigut així des de fa temps i que es volen fer fotos amb les titelles, i també adults que acudeixen plorant perquè l'espectacle els ha «tocat la fibra, la qual cosa és molt gratificant com a artista».

Lamenta que les marionetes són «la germana pobra del teatre», doncs «la mateixa gent del teatre», des de directors a dramaturgs i actors, consideren que «açò és un entreteniment per a xiquets» i que els qui fan aquest teatre «no són ni actors».

Però ell reivindica que la marioneta «va molt més allà que l'actor», doncs aquest teatre es basa en objectes inanimats que són capaços de transmetre emocions.

Admet que a Espanya existeixen molts festivals internacionals de marionetes, com a la Vall d'Albaida, Alacant, Sevilla, Tolosa, Bilbao o Segòvia, però precisa que duren pocs dies, participen com a màxim vuit grups i moltes vegades els programadors els usen com a excusa per a no programar titelles la resta de l'any.

En el seu taller atresora una col·lecció de més de cent marionetes, algunes comprades en altres països i altres modelades per ell de forma autodidacta, a partir de llibres en altres idiomes amb profuses il·lustracions que guarda «com a or en drap» i de l'experiència adquirida al costat d'un artista faller. Borja, qui periòdicament imparteix conferències i tallers, assegura que «un titellaire no es jubila mai» i mentre tinga forces seguirà construint marionetes.