Parlar de Carme Miquel és parlar de moltes Carmes i totes amb majúscula. Hi ha la Carme mestra, testimoni d'excepció d'una generació de docents compromesos, que de ben poc, saberen construir-ne molt, ni més ni menys que redreçar la identitat cultural del País Valencià des de l'escola. Hi ha la Carme activista, lluitadora infatigable en moltes causes a favor d'una educació pública, del valencià, de l'ecologisme, de la igualtat de gènere i de la democràcia en tots els àmbits. Hi ha la Carme escriptora, una de les pioneres en la nostra recuperació literària i, en concret, de la literatura infantil i juvenil. Hi ha la Carme autora de materials didàctics per a l'ensenyament, aquells llibres mítics de Milotxa, Sucret i Parotet, amb què tants infants van descobrir com sentir-se valencians. I hi ha la Carme assagista i agitadora d'opinions, en articles a la premsa del diari Levante.
Carme Miquel forma part de la generació de mestres que es va educar en aquella escola franquista de la dictadura i que tan bé va retratar l'Ovidi Montllor en la cançó de L'escola de Rivera. Una generació que va patir el franquisme i alhora, el va véncer, gràcies al compromís amb la societat. Mestre és qui no deixa mai de ser alumne i sempre està disposat aprendre coses noves, per a millorar la seua feina i ensenyar millor. D'ací l'interés pels moviments de renovació pedagògica, com ara l'Escola Moderna del francés Freinet, un dels més influents a casa nostra. Carme va introduir l'ensenyament en valencià, abans fins i tot de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Durant aquells anys d'il·lusions però també de mancances, pares, mares i mestres feien reunions, compartien projectes, treballaven en equip, per dur avant el model d'escola que molts volien, democràtica, moderna i en valencià. És aleshores quan comencen a aparéixer les primeres coordinadores comarcals en defensa de la llengua a l'ensenyament, que poc després, es federen en el que hui en dia coneixem com Escola Valenciana. Un esperit cooperatiu i reivindicatiu que, sovint, trobe a faltar en les noves generacions de docents i de famílies. Si no lluitem per l'escola que nosaltres volem, patirem l'escola que altres ens imposaran. Un mestre no pot anar treballar com un funcionari més, a complir l'horari, fer «el que toca» sense maldecaps i tornar-se'n a casa sense calfar-se el cap. Una mestra ha de ser una agitadora de consciències, una descobridora de potencialitats, la llum que il·lumine el camí que cada infant triarà seguir, o no serà res. Cal recuperar l'orgull de ser docent, de participar en l'empresa més important del món, la transformació d'un infant en persona. I no caure en el desànim i en la rutina, l'egoisme i l'individualisme, els paranys amb què el poder i l'status quo intenten domesticar l'equip docent, mestres, famílies i alumnes.
La nostra Carme Miquel i gran part de la generació de mestres que estrenaren democràcia ho van tindre sempre clar. És molt el que t'hem agrair. D'entrada, quan preparava la meua tesi doctoral sobre la història de la literatura infantil i juvenil, vaig descobrir que ets l'autora del primer llibre de la literatura infantil i juvenil valenciana, Un estiu a la Marina Alta, publicat el 1970. Podríem parlar a bastament dels contes infantils, de les novel·les per a joves, Uns papers en una capsa o Llum i Estel. Com també de les novel·les Aigua en cistella, La mel o la fel o Mataren el verd. Ara, de tota la teua producció, sempre m'ha fet una gràcia especial l'assaig. Carme, pionera en tantes coses, estrena l'assaig per a joves en valencià. Uns llibres deliciosos, A cau d'orella. Cartes a Roser i Murmuris i crits. Cartes a Mireia. Hi parla als adolescents, de política, de sexe, d'ecologia, d'ideals, de la vida... de la forma més natural del món.
L'u de febrer, rebràs el Premi de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. El millor premi, per als que et coneixem, és compartir la teua amistat, és saber-te al nostre costat en tantes lluites i és gaudir de les teues paraules, als llibres, i en persona, en la conversa amable que et caracteritza. Per tot i per més, moltes gràcies Carme.
