Estant en casa d'un parent, sent que la filla, en la vintena llarga, diu a la seua xiqueta, de quatre anys, més o manco, marmolant-li: «Ja està bé, només fas que fussar en el plat sense menjar». I diu a son pare: «Dona-li-ho tu, a vore si traus més trellat que jo». El meu parent, com correspon a un avi actualitzat del segle xxi (i finals del xx), es posa a donar-li el dinar a la neteta amb dolçor i bones maneres. Ja se sap que una de les tasques centrals de la majoria de *uelos i *ueles és, a hores d'ara, cuidar, acompanyar els netets i les netetes i jugar amb ells i elles. Però deixant de banda eixes obligacions de l'ascendència de segon grau, el que em va cridar l'atenció és l'ús que la mare de la criatura va fer de «fussar», verb que pensava que estava en retrocés, però pel que es veu, no. L'usa, amb tota naturalitat, una xica de vint-i-tants anys, i el comprén una menudeta de quatre o cinc, que es posà tota tufada en sentir-lo.
«Fussar» és, en principi, 'furgar, alçar o remoure la terra un animal, especialment el porc, amb el morro', «Els javalins han fussat el bancal de safanòries, i no n'ha quedat cap sencera». Té el sinònim «fossar», quan este vocable fa el paper de verb. Podríem dir també que «Els javalins han fossat el camp de moniatos». Perquè els animals fussen, principalment, amb la finalitat de menjar o trobar menjar. També fussem les persones, xiquets o grandets, en sentit més o menys figurat.
Com sabem, un altre significat del vocable «fossar» és el de 'lloc destinat a soterrar els morts', és a dir, un fossar és també un cementeri. En tot cas, de les dos formes sinònimes, la més pròpia de la parla valenciana és «fussar», que la inclouen tots (o la majoria) els diccionaris valencians actuals, poant en la realitat de la parla valenciana i seguint l'estela del Diccionari català-valencià-balear i dels diccionaris de Francesc Ferrer Pastor. El de l'Institut d'Estudis Catalans no inclou la valenciana forma «fussar», en la seua línia d'excloure milers de paraules i expressions valencianes i d'altres «perifèries». Però bons escriptors o gramàtics valencians, sense fussar massa, perquè està a flor de terra o de parla, han usat i usen «fussar», com Enric Valor en les seues rondalles, el citat Ferrer Pastor o Eugeni S. Reig, que li dedica un llarg article en el seu Valencià de sempre, Germà Colón o Emili Casanova. I «fussar» és usat per destacats novel·listes com Joan Olivares, Àngels Moreno, Juli Alandes, Josep Lozano, Maurici Belmonte o Vicent Baydal.
Un verb de funció semblant a «fussar», a banda de «furgar» és «escarbar», i este sí que té totalment l'estigma de barbarisme per part de l'ortodòxia lingüística, a pesar que el seu ús és tan vell que està documentat en sermons de sant Vicent Ferrer. Però com que s'acaba el paper i hi ha molt a escarbar, seguirem escarbant, rebolicant i safunyant la setmana que ve.
