11 de marzo de 2019
11.03.2019

Amunt València i avall el tirà

11.03.2019 | 04:15
Amunt València i avall el tirà

Fent exercicis de rehabilitació (fa dos mesos em vaig partir un peu fent herbes per la serra) en la sala corresponent del Centre de Salut d'Alberic, sent que l'especialista fisioterapeuta, Aurora, que dirigix i controla els exercicis rehabilitadors (i tot), exclama «Amunt València». Jo, que en eixe moment estava acatxat, pensí: «Ja va això?, si encara no hem guanyat la Copa del Rei ni la Lliga Europa». Però no, l'encantadora i competent fisioterapeuta no va pronunciar eixe lema per cap vel·leïtat futbolística valencianista. Ajudava una velleta, que també feia els esmentats exercicis, a alçar-se de la cadira a on estava assentada. El lema «Amunt València» el va exclamar com una frase feta recurrent. La xica fisioterapeuta és castellanoparlant, en principi, però com a valenciana de la Plana que és, i com a professional que s'ha de comunicar amb valencianoparlants, té com a seua i ben interioritzada esta llengua, i la parla amb fluïdesa, fins al punt d'emprar amb total precisió la paraula exacta per a l'acció del sentit direccional de 'de baix a una part més alta', perquè alçar una persona que està assentada és posar-la dreta, fer-la 'anar amunt o més amunt'. L'ús d'eixe adverbi no té res d'extraordinari, la immensa majoria de valencianoparlants l'emprem com i quan toca, però cada vegada més sentim en gent jove i en parlants novells d'esta llengua «Anem cap a dalt» en comptes d'«Anem cap amunt» (col·loquialment *«Pac a dalt/*Pac a amunt»). I, correlativament, també sentim «Anem cap a baix (* 'Pac a baix')», en lloc d'«Anem cap avall».

En valencià es diferencien els adverbis «amunt» i «avall», que són de direcció vertical, respecte de «dalt» i «baix», que són només de situació. Per exemple, «Hem d'anar cap amunt, fins a la font, que està dalt de tot», «Ens vam dirigir costera amunt fins a arribar als anouers, que estan en el bancal de dalt», «Estem ací dalt en la terrassa del restaurant, prou més amunt d'on es trobeu ara». Notem que en les frases citades, en què diem «amunt» o «dalt», en castellà sols diuen «arriba». Els casos comentats són un exemple de destriament de sentits en dos paraules o expressions, «amunt» i «dalt», segons es tracte de direcció o de situació, a on la llengua veïna unifica els dos significats en una paraula, «arriba». El mateix ocorre amb «avall» i «baix». El primer és de direcció, i el segon, de situació. «Heu d'anar més avall, el xalet d'Antoniet està baix, en el pla», «Anem més avall, quan arribem baix de tot, berenarem».

En castellà, els dos sentits es poden designar amb l'adverbi «abajo», fet que segurament provoca el calc «cap abaix/a baix», com apunten Abelard Saragossà i altres lingüistes. Una interferència que va contagiar a Pompeu Fabra i el fabrisme amb el castellanisme «Abaix el tirà». Millor i genuí, «Avall el tirà». I «Amunt València». I a vore si veiem el capità, en la tribuna principal, dalt de tot, rebent la Copa del Rei i la de la Lliga Europa. Moral no ens en falta!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook