P Recorda quan al cinema s'asseia a l'última fila?
R De fet, sóc militant de l'última fila. Al col·legi m'asseia a l'última fila, quan feia d'escolanet també m'asseia al final, a l'autobús de les excursions també... Normalment a la primera fila hi ha el poder, siga el mestre o el gendarme, i com més allunyat estàs, més incitació a la revolta.
P Per fer este paper s'ha inspirat en algun professor que va tindre?
R No, perquè el de l'obra, a banda de ser sarcàstic i segurament una mica acomplexat davant el talent alié, és un bon professor, apassionat per la seua feina. I jo he tingut molt pocs professors apassionats per la pedagogia. No he pensat en ells, en general tinc tendència a no buscar referències viscudes, deixe anar l'inconscient i ell sol ja treballa. Si de cas, els fantasmes d'aquells professors ja formen part de mi i m'han acompanyat.
P Recorda quan la lletra entrava amb sang?
R La sang l'associe més a la meua conducta rebel, no a l'escola. Vaig anar a una escola molt avantguardista, una cooperativa de pares, laica i catalana. De petit sabia que a les escoles religioses hi havia la idea de «la letra con sangre entra», però no ho vaig viure. Vaig tindre un professorat bastant conscient.
P Hui les notícies solen ser, en canvi, de pares i mares agredint professors.
R Estem en un moment que hi ha esta mena de sobreprotecció. És la cara fosca d'aquest estat del benestar, ens acostumem tan ràpidament a la calefacció i al sofà que després la nostra canalla està una mica sobreprotegida. Hauríem de ser conscients que tot educa, que els nostres actes influeixen en els nens.
P Deia David Hare que els actors de teatre tenen cada nit l'oportunitat de millorar la seua feina.
R És un ofici preciós, perquè és intangible, però és impossible fer-ho totalment bé. L'actor juga a mantenir una mentida, i a la vegada busca una veritat dins de la mentida, per tant busca contínuament una legitimitat. No sé si intentes millorar cada cop, però sí trobar-ho de nou, no fer una feina mecànica.
P Realitat i ficció a vegades es confonen?
R La nostra realitat és ficció. Quan expliquem la nostra història -el que hem menjat, la pel·lícula que hem vist, l'amor viscut...- estem explicant la ficció que ens fem a nosaltres mateixos del que vivim, de la importància que li donem. Realitat i ficció estan interrelacionades. No crec que siguen dos coses diferents, la realitat que expliquem és ficcionada.
P De fet, ara mateix a Madrid estan discutint si la independència es va declarar de veritat o de ficció...
R (Riu) S'ho pregunten a Madrid i també ens ho preguntem nosaltres aquí.
P Ho veu. Realitat? Ficció?
R Ens preguntem si el que va passar, va passar, o si ens ho va semblar a nosaltres, o si ens vam quedar mitges, o si no ens vam quedar, o què. És el que li deia abans, tothom explica els fets, que són uns, a la seua manera. És ben curiosa, esta barreja.
