Al llarg dels segles XIX i XX, el Castell-Palau d'Alaquàs va atraure l'atenció de nombroses personalitats del món artístic i cultural. I és així que, en l'actualitat, de tant en tant trobem testimonis dels diferents visitants il·lustres -pintors, escriptors, historiadors...- que, seduïts per la seua magnificència i encant, varen admirar i gaudir d'aquest imponent edifici. Com per exemple els germans Josep i Marià Benlliure, que de xiquets estiuejaven al municipi; i, passades les dècades, varen jugar un paper fonamental en la conservació del monument.

D'aquesta manera, recentment he pogut saber que, durant els primers anys de la segona dècada del segle XX, dos intel·lectuals i artistes de primer ordre, que conrearen una gran amistat, varen quedar meravellats davant la contemplació del palau alaquaser. Es tracta de Santiago Rusiñol (1861-1931), pintor, narrador i dramaturg de renom internacional, i d'Eduard López-Chavarri (1871-1970), eminent escriptor, compositor musical i periodista. És a dir, de dues de les figures més destacades que el Modernisme va produir a ca nostra.

Tenim constància d'aquella visita gràcies a què López-Chavarri la literaturitzà a través d'una breu narració titulada «La plaça del poble que dorm», que fou integrada en el volum De l'horta i de la muntanya. Croquis valencians (1916). L'autor situà l'excursió al voltant de les tres de la vesprada d'un dia canicular, el moment en què els viatgers es varen sentir interpel·lats per «aquell poble que, al passar, ens mirava fixament amb els ulls de les dos torres esveltes». «Torres i palau senyorial eren», continuava, «que entre blancor encegadiça s'alçaven sobre el caseriu». La qual cosa confirma el que ja sabíem: que, des de la llunyania, el monument destacava amb força per damunt dels habitatges.

És quasi segur que els dos amics degueren entrar a Alaquàs per la banda est -procedents de València, vaja-; ja que, segons anotà López-Chavarri, el primer que trobaren fou el Castell. La descripció que en realitzà, tot i succinta, resulta ben eloqüent: «Al davant nostre hi havia el palau, que guardava noblesa; i era continent de llinatge, el seu. Però no resultava adust, ni altiu, ni tenia fredor de cortesania. Era el palau llevantí, elegant, sense decadències. Allí finestres delicadíssimes per a miranda de princeses, i grans portals que tenen aspecte senyorial, i torres quadrades, obres d'art estètic abans que defenses de guerra». «La soledat de la plaça semblava més intensa per l'enlluernament del sol», hi assegurà tribulat. I fou així que «llarga estona estiguérem sense escoltar cap remor que a vida humana ens retraguera», llevat del rellotge que, «allà dalt de la torre de l'església» -de l'Assumpció, és clar-, «va donar tres campanades, clares, netes, vibrants, i tornà a quedar-se dormit».

La narració de López-Chavarri s'estén encara explicant que Rusiñol i ell també hi varen veure: el pas d'un carro estirat per una renglera de mules que «caminaven dormides»; un gos que «sortí d'un portal» i, «espantat de la llum, s'amagà de seguida»; «dos velles que dormien a l'entrada d'un portal»; i «una criatura de cabells d'or, un infantó de tres anys», que «arrossegava una sabateta, tenint-la pel cordó». La descripció que féu d'aquella estampa és hipnòtica i preciosa, els ho assegure. I acredita fins a quin punt el paisatge de l'Alaquàs de principis del segle XX estava presidit per un «palau a la vegada senyorial i llaurador» que, afortunadament, en l'actualitat es troba més viu i despert que mai.