Una lectora em demana que explique la correspondència en la nostra llengua de la paraula castellana «estancia», i si és correcta en el nostre idioma. Eixe vocable en castellà té els sentits de 'permanència, estada d'algú en un lloc', per una banda, i d''habitació, apartament, vivenda, habitació, quarto, mansió, etc.', per una altra. És també una estrofa poètica. El primer sentit, el de 'permanència en un lloc', en valencià-català, el designem normativament com a «estada», 'acció d'estar, de parar-se en un lloc, durant un cert temps', «Vam fer una curta estada a Lisboa». Mentres que el lloc físic habitable, com els esmentats, és «estança». Una 'habitació, la sala d'estar, la vivenda en general és, normativament, una estança'. «Els Forment s'han comprat una casa, amb unes estances ben àmplies», «Jaume Matas es va comprar un luxós palau, amb còmodes estances; llàstima que el pillaren i anà a la presó, a una altra estança no tan còmoda ni tan prestigiosa». «Estança» també fa referència a 'estrofa poètica'. La paraula «estància» és pròpia de Menorca; significa 'explotació agrària menuda', però en eixe sentit és absent en l'ús general. Per tant, si no fem alguna estada per la preciosa illa menorquina, no trobarem, normativament, cap «estància» en la llengua d'Ausiàs March. I seguint amb els llocs habitables, tenim els termes «vivenda» i «quarto». El primer, «vivenda», és un terme normatiu, inclòs en el Diccionari normatiu valencià que, com sabem, té el significat de 'construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones'. És un vocable emprat a bondó en la literatura contemporània. L'usen reputats escriptors i gramàtics com Josep Palomero, Ferran Torrent, Josep Lacreu, Urbà Lozano, Jordi Colomina i molts altres. Té el sinònim «habitatge», també usat per bons escriptors, molts dels quals practiquen el saníssim recurs de l'alternança en la utilització dels dos termes. Ocorre que el vocable «vivenda» és absent del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i del model lingüístic derivat del català oriental, que usa «habitatge», i això és suficient perquè l'integrisme excloent «nostrat», amb mà en l'administració valenciana i en altres instàncies, margine les «vivendes» i trie, únicament, els «habitatges» en les retolacions, noms departamentals i documentació oficial. Ja se sap que l'ortodòxia lingüística, entre una paraula o expressió més usualment valenciana, o una altra més usual catalanooriental, la majoria de vegades tria la d'allà, com ocorre amb «hòmens/homes», «jóvens/joves», «este/aquest», «asseure's/assentar-se», «avant/endavant», «rent/llevat», «febra/febre», «despedir/acomiadar», «acurtar/escurçar», «anou/nou» i centenars més. I dins de les vivendes o dels habitatges solen haver-hi quartos. «Quarto», sinònim d'"habitació", és un vocable admés normativament, com a col·loquial, per l'AVL, però no per l'Institut d'Estudis Catalans, que, curiosament, sí que admet «quartos» referit a 'diners, monedes' i a 'pastís de Mallorca'. Els nostres ortodoxos també fugen del quarto-habitació. Però també arrepleguen «quarto», com a 'habitació, cambra' el Gran diccionari de l'Enciclopèdia Catalana i, abans, el DCVB. Per tant, podem dormir, o fer coses, en què cal estar ben desperts i despertes, en un «quarto». I, per favor, que ningú ens lleve la «vivenda» (ni el «quarto»).