Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La mirada de vidre

La mirada de vidre

La mirada de vidre

El món literari d'Anna Moner sempre em recorda Charles Baudelaire: «¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,/ Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,/ vessa confusament el crim i el benefici,/ i és per això que se t'assembla el vi». Sí, a Moner li agrada la marxa tenebrosa i no ha escrit el poema, Una carronya, perquè ja estava escrit: «les cames ben enlaire, com una dona lúbrica/ i ardent, suant el seu verí,/ obria, de manera indiferent i cínica,/ el ventre ple d'exhalacions». I, en parlar de la seua darrera novel·la, La mirada de vidre (Bromera), dóna fe de les seues preferències: «M'agrada vorejar l'abisme, i fer sentir l'horror i la fascinació tèrbola».

Així, Roger Queralt és un fotògraf que vol fugir del tedi a través de la droga i s'ha convertit en un miserable golafre que mai no en té prou. Per sobreviure, accepta el tracte de Madame Babinsky, una popular mèdium que pretén ampliar el negoci mitjançant la fotografia espiritista: «Doncs bé li proposo unir les nostres habilitats, jo provocaré que els morts conscients s'encarnin per un instant, el suficient perquè vosté els retrati amb el familiar que desitja invocar-lo». Però, ni la droga ni la faena de retratar morts sense carn, no aconsegueixen esborrar les experiències viscudes al sanatori de Sant Gervasi ?contades paral·lelament? on el doctor Robert Isaac feia estranys experiments amb les internes. No pot oblidar, sobretot, el tèrbol desig que sent per una interna anomenada la Valquíria afectada per intensos atacs d'histerisme que propicien escenes plenes de manifestacions impúdiques de plaer.

Leonardo da Vinci defensava que la ciència i l'art havien de conviure per aprendre els límits que no resultara convenient traspassar. Però, el doctor Robert Isaac, no tenia límits. Volia que Queralt fotografiara una mena d'àlbum, un catàleg, que ajudara a perfeccionar la veritat científica i les normes que regeixen la representació de l'art: «No s'encanti, Queralt! Hem de treballar ràpid abans que la dolçor d'aquesta noia adopti definitivament els desagradables trets dels cadàvers! Tot just fa una hora que ha mort». I, com que vol reproduir passatges especialment estimats de la història de l'art, veu en el cadàver de la jove una model ideal per representar el suïcidi d'Ofèlia, una de les escenes de mort per amor més poètiques de la literatura. Primer, cal que la fotografie Queralt i, després, ja arribaria el moment en què Robert Isaac li donaria color amb les seues aquarel·les. En definitiva, Issaac era una artista que buscava que la seua obra perdurara en el temps. Volia «aconseguir que aquesta trista despulla, transformada en un cos gloriós mitjançant el meu art, perduri en el temps...»

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats