Viu entre Beirut i Reyjavik. Això és com tindre un peu al cel i un a l'infern?
És una situació molt metafòrica, perquè jo tinc des de ben menut un conflicte d'identitat, ja que vaig nàixer com a refugiat palestí al Líban. Sempre m'he preguntat quant tinc de libanés i quant de palestí, i soc incapaç de precisar el percentatge que tinc de cada cosa. Ara em passa el mateix entre Islàndia i el Líban, són identitats molt diferents. Intente preguntar-me: quant tinc jo d'islandès? I crec que la resposta, ara mateix, és zero.
Però ho porta bé, intuisc.
És molt interessant la diferència que hi ha entre la cultura islandesa i la libanesa. M'alimente de les dos, cosa que m'enriquix els pensaments i idees.
Vore de petit la violència de tan a prop marca per sempre?
Sense dubte t'afecta la vida. Perquè et du a esforçar-te a no ser violent, agressiu, ni repulsiu.
L'humor és una vàlvula d'escapament?
Utilitze l'humor per ser menys dramàtic, ja que sent palestí tinc tendència a ser-ho. Si reflectira este dramatisme en l'escriptura, seria avorrit. L'humor et dona una mirada diferent, fa que les coses siguen menys sagrades. Si expliques amb humor el que l'autoritat intenta instaurar, aconseguixes que perda el seu propòsit.
Ben vist.
També utilitze l'humor per a ser honest amb la gent que vivia amb mi a la guerra. Vivíem en barraques i mentre ens bombardejaven, la gent feia bromes. Si vius una guerra, potser moriràs, però minuts abans de morir, es pot fer una broma.
Anem al llibre: tots els xiquets volen que el seu pare siga un heroi?
D'alguna manera tots els xiquets esperen que el seu pare siga un heroi. El meu pare va ser un heroi per a mi, però no per a la gent, i és cert que jo hauria volgut que fora un heroi més públic. Però tots els pares, alguna vegada, es convertixen en herois per als seus fills, encara que siga només un moment.
Què sap de bous un palestí que viu a Islàndia?
Sé molt! M'interessen no tant per fer de torero (riu) com per a entendre per què hi ha gent que es dedica. Em crida molt l'atenció, per tràgic, que la gent comence a aplaudir just quan el toro cau ferit de mort. Al Líban, la violència era per tot, la gent era molt violenta. I la violència crida la violència. Per això, el meu protagonista vol ser torero per a poder anar-se'n del país i ser famós. I sobretot, ser estimat.
S'ha hagut de passar alguna vegada cinc dies refugiat en un cinema?
La veritat és que sí, al Líban durant la guerra fèiem servir el cine de refugi. El relat es basa en un fet real. Jo tenia cinc anys, a fora estaven tirant bombes, i recorde que el que més por em feia a mi, eren l'escenari i les cortines.
No sé si es basa també en un fet real, el relat d'aquell xic que explica que la seua xicota «un dia em va dir que li ensenyara el pardal».
Ha, ha. És cert... que ix al llibre.
La xica diu que és per a saber si està ben dotat. Creu que la mida importa?
(Riallada) L'important és el motiu pel qual la faça servir. El tema del macho(sic) es tracta molt al llibre perquè és un concepte molt present al Líban, allà s'ensenya a demostrar la masculinitat i tenir el membre gran. Vam començar a conéixer la guerra al mateix temps que descobríem el sexe. Per oblidar la guerra, va nàixer una mena de guerra secreta entre nosaltres: a vore com la tinc jo i com la tens tu. Al final, però, és una qüestió de compatibilitat i harmonia entre dos persones.
