La setmana passada parlàvem en esta columneta de recuperar la «vidriola», entre altres paraules, perquè la «hutxa» castellana va furtant-nos-la a poc a poc. Hui, primerament, parlarem d'una altra paraula de la llengua veïna, que també ha penetrat en la parla col·loquial de la jovenalla i de bona part de la gent de mitjana edat, i que també vampiritza la nostra o les nostres paraules del mateix sentit. Es tracta de *«hipo», que es xupla els nostres xanglots i altres formes nostrades que fan referència a 'contracció espasmòdica del diafragma que es va repetint a intervals regulars, produïx una respiració interrompuda i violenta, i va acompanyada d'un soroll característic'. Un xanglot també és 'sospir en què la inspiració i l'expiració es produïxen amb un moviment convulsiu, com el que sol acompanyar el plor desfet'; en castellà, esta última accepció, seria més prompte «sollozo». El vocable «xanglot», en el sentit de «contracció» o de «sospir», té els sinònims «sanglot», «singlot», «singló» i algun altre semblant, però no «hipo». «Pega-li dos palmadetes a l'esquena, a vore si se li'n va el xanglot a la xica». El lexicògraf Eugeni S. Reig, en El valencià de sempre, tracta les diferents variants que tenim amb el mateix significat de «xanglot». El professor Abelard Saragossà també fa referència a l'ús d'eixa forma en El valencià de Bernat i Baldoví, i també de «xinglot». I el CIVAL de l'AVL conté profusió d'exemples d'usos literaris de «xanglot» i de les seues variants formals, en autors com Enric Valor, Carles Salvador, Xavier Casp, Joaquim Martí Mestre, Joan Olivares, Jordi Colomina, Vicent Baydal i altres. A més del sentit de 'contracció espasmòdica' o de 'sospir', el vocable «xanglot» també té el significat de 'pomell o penjoll de raïm' o 'porció d'un pomell de raïm', «Pararem en la meua vinya i agarrarem uns quants xanglots de raïm», «Pose'm uns quants xanglots de raïm ben grandets i bons, que els volem per a la nit de Cap d'Any». La paraula castellana més aproximada al nostre «xanglot» (de raïm) seria «racimo de uva».
I una altra paraula ben genuïna de la nostra llengua, que crec que mereix més consideració literària, és «alfarràs», que és, originàriament, 'càlcul fet a ull, sense pes ni mesura, de la quantitat o del valor dels fruits d'un camp, abans de la collita'. I també ho mereix el verb corresponent, «alfarrassar». Parlant la setmana passada amb Eladi Barber (antellà, com un servidor), competent funcionari de l'administració local, especialitzat en temes de seguretat ciutadana, i també amb molt bona competència en l'ús d'esta llengua, aparegué el verb «alfarrassar» diverses vegades. A més del 'càlcul de collita', Eladi es referia a contextos del joc de cartes i al de concursos de pesca, en què també s'utilitzen «alfarràs»/«alfarrassar», «Alfarrassem bé, no siga cosa que perdem la partida», «Alfarrassa el peix abans de pesar-lo». És a dir, «alfarrassar' és 'calcular, avaluar, apreciar'. Les enquestes electorals, per analogia, també són alfarrassos. Per tant, allarguem i estengam l'alfarràs. Últimament, el CIS està alfarrassant prou bé. A vore la pròxima vegada.
