Un dels autors més interessants i oblidats de la fi del segle XIX i l'inici del XX és Joaquim Martí Gadea, sacerdot, folklorista i lexicògraf que nasqué en 1837 a la població alacantina de Balones; i que, durant més de quatre dècades -entre 1877 i 1920, any de la seua defunció-, exercí com a capellà al municipi de Mislata. Apassionat de la cultura popular, al llarg de la seua vida es dedicà a recollir tot tipus de manifestacions antropològiques tradicionals, sovint lingüístiques, amb les quals confeccionà mitja dotzena de volums -com ara Encisam de totes herbes (1891), Trossos i mossos (1906) i Els cudolets (1908)- potser un tant deficitaris, des del punt de vista tècnic, però amb una quantitat i qualitat d'informació realment extraordinària.

El principal d'aquests reculls és el titulat Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del ge, que veié la llum en tres toms el 1906. A més d'expressions i anècdotes referents a la història i els costums valencians, l'obra aplega nombrosos retrats de personatges i edificis singulars, sovint amb un to didàctic i distés. I és així que, a l'«Apèndix o afegitó», trobem un comentari dedicat a «El Palau d'Alaquàs» certament eloqüent, en què es glossen l'origen, les característiques i la ubicació d'aquest magnífic edifici de començaments del segle XVI.

De les vint primeres línies, n'hi ha poc a dir, ja que el rector de Mislata s'hi limità a copiar i traduir al valencià una part de la crònica que, en desembre de 1897, després de visitar el Castell-Palau alaquaser, publicaren els membres de Centre Excursionista de Lo Rat Penat. Tanmateix, el text esdevé ben original i suggeridor en la part final, on incorpora una quarteta en forma de breu cançó dedicada al monument, i precedida d'unes paraules de lloança, tant de l'edifici com de la població que l'alberga, que diuen així: «Creguts nosatros que honrem i favorim tant a eixe palau senyorial, com a la industriosa vila que el conté, li ham tirat estes ratlles i li cantem la cançó que seguix: «El palau de quatre torres / que s'alça enmig d'Alaquàs, / adorna molt a eixe poble; / però, ¿qui d'això fa cas?».

Dels versos de Martí Gadea, el més cridaner és l'últim: el que posa l'accent en la manca d'atenció o estima que la majoria de la societat valenciana sentia envers aquest tipus de construccions històriques. Així ho assenyala també la reflexió final amb què tancà el text, escrita a mode de resposta a la pregunta que inclou el poemeta: «Hui en dia ningú, perquè la gent mira eixos caserons com una ombra de lo que foren, i sap que ja no han de tornar més; en tot i en això, respectem la memòria dels senyors feudals, puix a d'ells se deuen moltes esglésies i no poques obres de pietat».

D'aquesta manera, Joaquim Martí Gadea unia la seua veu a la d'altres intel·lectuals valencians vinculats al moviment de la Renaixença -com ara Teodor Llorente Olivares, Francesc Vilanova Pizcueta i Pere Sucias Aparicio- que, en aquell mateix moment, apel·laven també a la protecció i la recuperació -«honrem i favorim»- d'un monument artístic de característiques excepcionals que es trobava en un avançat estat de deteriorament. I això, més enllà del retoricisme i la gràcia versificatòria del nostre autor, té una notable transcendència, ja que varen ser els elogis i les reivindicacions que es produïren a finals del segle XIX i principis del XX els que feren possible que el Castell d'Alaquàs haja arribat fins a nosaltres sencer, amb relativament pocs senyals de destrucció i/o espoliació.