La paraula «entusiasme» és un gal·licisme de base neollatina. S'havia pres del llatí «enthusiasmus», i este del grec «enthousiasmós», format a partir del prefix «en-», que significa 'dins', i de la veu «theos», 'déu. La combinació d'estos dos components donà com a resultat 'inspiració divina'. Fou concretament l'escriptor francés François Rabelais qui encunyà el terme «enthousiasme» en 1546 per a referir-se a una espècie d'èxtasi, que permetia explicar un estat d'especial fecunditat literària, en tant que el poeta esdevenia l'intèrpret dels déus.
Des del francés este mot anà difonent-se a la resta de llengües de cultura, amb una ampliació de la seua base semàntica. Així, del furor poètic inicial la paraula «entusiasme» passà a usar-se per a referir-se a un estat d'exaltació de l'ànim produït per qualsevol causa, fora un triomf polític, una victòria esportiva o una conquista amorosa... Qualsevol cosa capaç de provocar una gran alegria és susceptible de transformar-se en «entusiasme».
