Deu ser la nostàlgia o la vellesa o, simplement, el pur desfici el que em fa rellegir —que diuen que és l'única manera bona de llegir— la novel·la Àmbit perdurable de Rafa Ventura Melià (3 i 4) que va guanyar el premi narrativa Andròmina, en els Premis Octubre de 1981 amb un jurat de luxe: Manuel de Pedrolo, Isabel Clara Simó, Joan Oleza, Àlex Broch i Joaquim Molas. Si voleu que us diga la veritat no recordava res de la novel·la. Fa tants anys que la vaig llegir per primera vegada que és com si la llegira de nou. I, en rellegir-la, redescobrisc que l'àmbit perdurable que descriu Ventura Melià és l'àmbit, el paisatge, on visc i per on em passetge cada dia. I amb una magdalena riberenca d'un Marcel Proust riolenc trobe evocats llocs que formen encara part de la meua quotidianitat, com si no hagueren passat els anys: «Tenia un menut port per a les barques dels pescadors; un calvari que giragonsava per la muntanya fins arribar al santuari; horts i hortes d'un verd encés; uns arrossars que véiem madurar des del vell castell que encimbellava el roc; dues isolades ermites, dedicades a les arrelades devocions de sant Roc i Sant Miquel; dunes quasi desèrtiques; bases i fondals verdosos; un estany d'origen prehistòric; diverses fonts de clares aigües; un volcà apagat que mirava com un ull buit el sol i on es feien troballes paleontològiques...» Sí, entre tant en aquesta història que em dóna ganes de no tornar el llibre a Manel Joan Arinyó que és qui me l'ha deixat, perquè no trobava el meu.
I com que no vull que el present em manipule el passat i per evitar la nostàlgia busque bona companyia per empassar-me un bon entrepà de xipirons. Després, però, visitem un monestir d'Algemesí que havia estat dedicat a la vida contemplativa. Els meus companys de visita Josep Lozano, Francesc Vera, Enric Lluch, Joan Andrés Terenti, Manolo Anaya i jo mateix intentem posar-nos en la pell de la comunitat Fons Salutis que vivia en reclusió en aquell monestir d'estil modernista riberenc. L'efecte de l'entrepà en aquell silenciós indret fa el paper de la magdalena d'À la recherche du temps perdu. Mira si fa el paper ben fet que, després de dinar, ve Jesús Figuerola a casa meua i em porta un regal magnífic que em fa molta il·lusió. Dins d'una caixa de cartó em trobe l'edició revisada de 2019 i l'edició crítica de 1974 de la novel·la d'Amadeu Fabregat Assaig d'aproximació a «Falles folles fetes foc». Ara, a Perifèric Edicions. Una novel·la que va aparèixer fa 45 anys a les acaballes de la dictadura i enmig del panorama desert de la novel·la al País Valencià. Una obra que segons Àlex Broch «es planteja en primer lloc com la recerca d'una identitat històrica i acaba com l'afirmació d'una identitat recobrada». Em pose a rellegir.
