Esta columneta fa tres setmanes versava sobre els verbs «alfarrassar» i «fitar». Un lector d'esta secció, Toni Bono, de Quatretondeta (el Comtat), i resident a València, em fa l'observació que, a més de 'posar les fites o mollons que assenyalen els límits, d'un terme o d'una propietat', «fitar», en la seua comarca i contornada, és també 'compartir fita amb algú en un bancal'. El lector mencionat té tota la raó. La primera accepció que arreplega el Diccionari normatiu valencià, d'eixe verb, és 'confrontar, ser contigu', «El meu camp fita amb el de Vicent». Cal recordar que el verb castellà equivalent a «fitar», «confrontar», «ser contigu», com és «lindar», encara que s'usa col·loquialment com a sinònim dels anteriors, no és propi de la nostra llengua ni és normatiu. De manera que dos propietats que limiten entre si podem dir que fiten, «La casa del meu cosí Joan Josep fita amb la del seu cunyat». I ja posats, direm que eixe verb té més accepcions, ja que 'mirar (a algú o alguna cosa) amb la vista fixa, fixament' és també «fitar». I encara n'hi ha un altre ús, segons el Diccionari català-valencià-balear i el de la RACV, com és 'lladrar el gos en la caça d'una manera característica indicant que ha trobat o localitzat una peça'. El verb «fitar», en el sentit de 'marcar, senyalitzar, demarcar un terreny, una propietat', té el sinònim «amollonar», és a dir, 'senyalar amb mollons els límits (d'una propietat). Al seu torn, «molló» és sinònim de «fita», que és 'senyal distintiu de pedra o d'obra que, clavat en un terreny, indica la terminació d'una propietat immoble o d'un territori'. Però «fita» té també un sentit figurat, com és 'data, moment o fet important, senyalat, històric', «El descobriment de la penicil·lina va ser una fita de gran rellevància per a la humanitat». També té el significat de 'objectiu', «La fita de la meua neboda és acabar la carrera en este curs». I un verb amb poca (o gens) acceptació per part del purisme lingüístic ha sigut «desaiguar», que, com sabem i diem, és 'llevar, traure l'aigua d'un lloc', 'desembocar, l'aigua d'un riu, en la mar, en un llac o en un altre riu', «La pluja ha sigut tan intensa que ha omplit els baixos de les cases; ens toca desaiguar-los de pressa». L'ortodòxia lingüística preferia (i preferix) «desguassar», verb que, normativament, té el mateix significat que «desaiguar», però que no té presència en la parla habitual valenciana. A més, dona lloc a confondre's amb l'acció de 'desfer, destruir, desconjuntar', que en castellà és «desguazar», que usem, com a interferència, també en la parla col·loquial. Dir que «Anem a desguassar l'oficina», quan s'ha anegat de l'aigua de la tronada, donaria lloc a pensar que anem a desfer els elements que conformen eixa estança de treball. Normativament, l'equivalent en valencià de «desguazar» és «desballestar». L'acció i el conducte per on es desaigua és «desaigüe», paraula tacada per l'integrisme lingüístic, però inclosa com a entrada principal en el Diccionari normatiu valencià, i plenament normativa.