P Què menjaven els periodistes d'aquell temps -Pla, Gaziel, Xammar, Camba, Chaves Nogales...-, que als vint-i-pocs escrivien com mestres?
R L'ambient de l'època era molt obert a les influències europees, i llegien i viatjaven molt. Menjaven això. També es podria matisar, hi ha diferència entre el que escrivia Pla a vint anys i «El quadern gris». Però és cert que aquella generació de periodistes literaris és molt difícil d'igualar.
PA la portada del llibre ha posat l'amant i no cap dels amics perquè sap que és el que buscarà la gent dins?
R He, he, l'he posat perquè era l'única foto inèdita de totes les disponibles. De tota manera, em fa il·lusió que l'Aurora s'enduga este protagonisme, perquè ha sigut el personatge més silenciat.
P Ixen també altres dones. En Pla, de misogin, res de res?
R Pla era molt contradictori. Podia ser misogin i enamoradís alhora. Va conviure amb una sèrie de dones, i va escriure molt sobre l'amor en general i sobre l'amor físic en particular. Cosa que el va amoïnar molt en la vellesa, quan es va trobar sol. Fins i tot va anar quatre vegades a Buenos Aires a retrobar l'Aurora.
P Tenia amics?
R Dubte que tinguera amics de debò. Anava canviant d'amistats. En Martinell va ser amic seu ?? anys i a penes apareix als seus
escrits. La conducta personal d'un autor no té res a vore amb la qualitat de la seua obra. Per a ser bon escriptor no és indispensable ser bona persona.
P El que volia Pla era ser un burgés?
R Pla era antiburgés, anticonvencional i encara més anticursi. Estava contra la suposada bona educació burgesa. El que va voler ser és pagès, però no s'ho va creure ningú. No va colar.
P És millor no haver-lo conegut i així salvaguardar el mite?
R Crec que sí, aquesta va ser la meua opció. Més que pel mite, per salvaguardar l'interés que em mereixia la seua obra. Quan l'hauria pogut conèixer, el moment -la Transició- era delicat i Pla ja era un vell intemperant. Posar-me a la cua del confessionari més freqüentat del Baix Empordà no em va interessar. El veia passar i amb això en tenia prou. Amb això i amb llegir-lo, sobretot.
P Era realment conservador i reaccionari, o això era façana?
R Pla era un periodista progressista que escrivia a «La Publicitat». Cambó li va oferir més diners i es va passar a «La veu de Catalunya», que era un diari reaccionari. A partir d'aquell moment, va defensar la política de Cambó. Per motius econòmics. Que no deixen de ser bons motius. En canvi, a la postguerra hauria pogut tindre corresponsalies ben pagades a l'estranger -era un català que havia entrat amb l'exèrcit victoriós-, però es va retirar a l'Empordà i es va desmarcar del nou règim. I va publicar en català des del primer moment que va poder.
P Com un ermità rondinaire...
R La Transició i el canvi de costums el van agafar a contrapeu. Ja era gran. I quan una persona és gran i viu sola, i no li agrada ni ser gran ni viure sola, sol tindre reaccions intemperants.
P Com hauria gaudit, amb el procés...
R Crec que n'hauria escrit molts pensaments, sí. O potser no. Depén de l'època en què l'haguera agafat. Molts el recordem de vell, però Josep Pla jove va ser un innovador importantíssim. Després, un traïdor també importantíssim, en passar-se a Cambó. A la postguerra va passar a ser un gran mediàtic. Va ser tan polivalent que per això és tan desconegut... i podem seguir escrivint d'ell.