Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Aniversari

Quaranta anys d'una heretgia que es va fer llegenda

Camarón de la Isla va revolucionar el flamenc en 1979 amb un disc que ho va canviar tot: "La leyenda del tiempo"

Quaranta anys d'una heretgia que es va fer llegenda

Quaranta anys d'una heretgia que es va fer llegenda

«La leyenda del tiempo», el disc amb el qual Camarón de la Isla va revolucionar el flamenc i va obrir per sempre les seues portes i límits, complix 40 anys, quatre dècades que han consagrat aquella «heretgia» del príncep gitano com una fita de la història de la música. Una llegenda que s'ha fet llegenda. «Ricardo, el pròxim disc de guitarreta i palmells», recorda Ricardo Pachón, productor d'aquell disc, que Camarón de la Isla va arribar a dir, de broma, després que molts cantaors li digueren que estava «boig» per ficar-se en eixos experiments, allunyant-se de la puresa del cant, posant en risc la seua consagrada carrera.

Però ho va dir «en un moment de mosqueig», perquè en realitat a Camarón de la Isla «li agradava molt eixe disc, no es va penedir mai», conta, en una entrevista Ricardo Pachón, el «cuiner» que va fer aquell còctel revolucionari de rock i flamenc.

Quan el 16 de juny 1979 el disc va eixir al mercat, va haver-hi seguidors, sobretot gitanos, que el van retornar a la tenda: aquell no era el seu Camarón. Les seues vendes no van superar en els primers mesos 7.000 còpies, molt per baix de les 30.000 que solia vendre aleshores.

Va ser un fracàs. «No ho van entendre. Camarón es prenia les crítiques amb sentit de l'humor», conscient que «s'havia avançat quinze anys al temps de desenvolupament de la música flamenca», explica.

El seu èxit ha sigut un camí lent, però cert. Els dos mesos que van durar la seua creació i enregistrament van ser «els millors temps que va passar Camarón». «No era una persona expressiva, però mai el vaig vore tan feliç», recorda Ricardo Pachón, amic seu des que als 13 anys el va conèixer a la porta de la Venda de Vargas. Va ser a ell a qui un dia, després de gravar nou discos baix la severa disciplina del pare de Paco de Lucía, va confessar que necessitava canviar de productor, de discogràfica i d'estil.

Li havien agradat les aventures musicals que molt poc abans havien emprès Les Grecas, Smash, Lole i Manuel, Veneno o Pata Negra, tota una «banda de bojos» en una Sevilla en la qual «el LSD era com la Cruzcampo» i a la qual el rock internacional arribava en vol directe des de les bases de Rota o Morón.

Analfabet però «amb una intel·ligència prodigiosa», Camarón es va adonar que alguna cosa s'estava movent els fonaments del flamenc. Com no tenia cançons per a un nou disc, a Ricardo Pachón se li va ocórrer oferir-li uns temes que havia composat amb lletres de García Lorca, com «La nana del caballo grande» o «La leyenda del tiempo». «No els havia cantat a ningú en la meua vida. Eren para mi un alleujament, però no tenia la menor intenció de cantar-li'ls a ningú. De sobte em veig cantant-li'ls a Camarón, precisament a Camaron", explica el productor, que assegura que el cantaor el va escoltar amb tota la seua generositat: «Era millor persona que cantaor, i fixa't que açò és difícil».

Deu temes seus i altres dos de Kiko Veneno, com «Volando voy», van conformar este àlbum en dos mesos de riures i festa per a tots aquells que van participar del procés entre Sevilla i Madrid. L'esperit d'aquella revolució musical es va quedar en el disc, perquè només es van fer dos concerts, a Barcelona i Marbella.

Acostumat a la llibertat d'anar als concerts amb un o dos guitarristes «la idea d'un grup fix li horroritzava. Tindre aparells, manager... era tot més complicat. I al final, quan es repartia els diners, li quedava menys que quan anava només amb Tomatito», explica el productor.

Però va ser suficient per a «obrir les portes al camp» del flamenc. Una porta que molt pocs, al marge també d'Enrique Morente i el seu cèlebre disc «Omega» amb Lagartija Nick, han tornat a travessar amb saviesa i respecte pel flamenc. El cantaor no va tornar mai més a arriscar tant. Tampoc va tornar a fer disc «de guitarrita i palmells». Després vindrien «Calle Real», «Viviré» o «Como el agua», amb els quals, de nou amb Paco de Lucía, es va endinsar en una senda «més comercial», xopada de ressons del llatí jazz, recorda Pachón.

Compartir el artículo

stats