Si la Nit de Sant Joan poguérem sobrevolar les nostres ciutats, les lluminàries ens farien comprovar que som davant la festa més antiga, màgica i compartida de tots els pobles mediterranis i de gran part d'Europa. Al solstici d'estiu, l'eix de rotació de la terra s'inclina completament cap al Sol i l'òrbita passa pel punt més allunyat de l'equador. Totes les cultures de base indoeuropea se'n van adonar i consideraven que, una nit tan especial, per força havien d'ocórrer coses especials i de meravella. Al Solstici d'estiu podem ballar al voltant d'una foguera, per adquirir immunitat davant el mal, podem prendre el primer bany de l'any, per purificar-nos, podem barrinar cabòries sobre possibles enamoraments amb faves, pells de ceba i mil fórmules més. Però sobretot, Sant Joan, el nom cristianitzat de l'antic Solstici, és el moment en què retornen a la vida unes criatures presents en totes les mitologies del món, eix de l'univers simbòlic dels valencians: les encantades. Encantades al País Valencia, dones d'aigua a Mallorca, goges a Catalunya, dones d'aiga a Galícia i Portugal, lamiak a Euskalerria, xanes a Astúries, anjanas a Cantàbria, lavandeiras a Galícia... En troben equivalents arreu del món, com una reminiscència de l'antigor: la màgia del solstici associada al misteri de l'aigua. Precisament, l'Encantada és un dels molts personatges fantàstics d'una baralla de cartes, el joc «Va de monstres», editat per Andana edicions i il·lustrat per Cristina Durán, que comença a triomfar entre el jovent. A més de les encantades, hi ha altres criatures de la nit de Sant Joan, les bruixes, els donyets, els gambosins, els esquiladers, els dimonis xicotets, els gegants guardians de tresors...
Coves, rius i muntanyes
Un viatger agosarat i veloç podria sobrevolar les terres agermanades per la nostra cultura, per conèixer la multitud de dames encantades que, la nit de Sant Joan, es fan visibles a fonts, rius, barrancs, castells o platges. Comencen pel sud. A Teulada hi ha una de les més inquietants, la Joanaina, una presència que ens posa a prova i hem de ser capaços de dur a l'esquena, sense girar-nos a mirar enrere; la majoria d'encantades oculten tresors i són presències de l'època dels moriscos, com a Planes, la princesa del barranc de l'Encantada, la del Castellar Colorat de Crevillent, la de les coves del Cabeçó d'Or de Xixona o del Cabeçó Soler del Baix Vinalopó; d'altres, habiten torres musulmanes, com a la partida de la Giraba, en Ludiente, o al castell de Benillup (el Comtat); a Moixent s'hi apareix al paratge de l'Escala de la Donzella i al nord, al Desert de les Palmes, on la bella Eufrasina alliçona sobre les propietats medicinals de les plantes; la muntanya de la Mola (Montesa) és l'escenari d'una llegenda referida per Cavanilles, Escolano i fins i tot Teodor Llorente, sobre l'amor impossible entre una encantada i un mortal. També n'hi ha de costaneres, com ara la sirena de Santa Pola o la reina Mora dels Banyets de Calp i del Campello; per a reina mora, la del castell de Marinyén, a Benifairó, que encara ronda per les ruïnes. En ocasions presenten formes aparentment innocents, com la velleta de la Roca Encantada de la Vila. Ofereix al caminant un pomell de vetes de colors: «Quina tries». Com la pregunta de les encantades: «Què t'estimes més, les joies o casar-te amb mi». Alerta amb la veta que triem, com amb el que contestem. De la nostra resposta, ve la desgràcia de convertir-nos en pedra o ser engolits per les aigües, per tota l'eternitat. O la fortuna, de trencar l'encanteri, aconseguir l'amor d'una encantada i de pas, el tresor que amaga. Tot és possible, la Nit de Sant Joan.
