EAquell 8 de setembre, feia ja quatre dies i cinc nits que el cel s'havia esgarrat de Vinaròs a Oriola, però encara plovia amb ganes, com si un diluvi volguera emportar-se les despulles del Regne de València per les escorrenties del temps.
A pesar que l'oratge no convidava a viatjar, al domicili de Pasqual Castillo i March, el botifler més gros i més ric de Sueca, hi havia moviment. Les fadrines s'afanyaven a buidar armaris i calaixeres. Els homes que havia llogat el senyor ja havien assegurat, amb corretges i cordes, tres baguls grans sobre el sostre de la carrossa que esperava al pati empedrat, amb els cavalls aparellats, remullats i desficiosos. Unes hores abans, quan clarejava més enllà de la cortina d'aigua, un carro de bous s'havia emportat dos cànters de vi, un bocoi d'oli, una taleca gran de sal, cinc lliures de sucre, tres barcelles d'arròs blanc, tres botes d'aiguardent i tot el menjar que hi havia al rebost. La família de Pasqual Castillo i March, que era curta perquè només la formaven ell i la seua muller, no emprenia un viatge, sinó una fugida.
Era cosa sabuda que, tres anys després d'haver sigut derrotats en una guerra que no era la seua i que encara regava amb sang jove els camps de batalla de mig món, molts maulets valencians, sols o amb les famílies, malvivien a les muntanyes, en les alqueries que els moriscos havien abandonat feia més de cent anys. Fugien de la misèria, dels abusos i de la venjança dels botiflers, que havien guanyat la guerra sense embrutar-se les mans i no passaven per alt cap oportunitat d'humiliar els vençuts, mortificar-los, deshonrar-los o deixar-los en la ruïna.
Però ja feia alguns mesos que, ací i allà, de nit o de dia, a les viles, al camp o a les ciutats, s'havien vist partides d'homes armats que robaven als rics o als qui els servien, mataven botiflers, soldats francesos o castellans traïdors i ajudaven els pobres sempre que podien. Només eren un grapat d'homes sense ofici ni benefici, perseguits per la justícia i pels remordiments, que s'havien convertit en bandolers per a poder viure o perquè no sabien viure d'una altra forma. Però el poble pla els considerava uns herois i els havia batejats amb el nom de miquelets, com els primers valencians que es rebel·laren contra els invasors.
Com que no es deixaven veure, hi havia qui els considerava una llegenda; però tant si eren reals com si només eren un somni del poble pla, els miquelets s'havien convertit en un maldecap per als botiflers, els francesos i l'exèrcit borbònic. I en l'única esperança dels desesperats.
Les males llengües deien que, per Sant Jaume, un cap dels miquelets, Josep Marco, el Penjadet, havia tornat d'incògnit a Algemesí, que era el seu poble, amb la intenció de reunir els homes d'una partida antiga, que havien arribat a ser quasi mig miler, per a tornar a encendre la flama de la revolta a la Ribera del Xúquer, l'Horta i la ciutat de València.
El dijous 8 de setembre de 1710, molts valencians esperaven un senyal, un crit, una carcassa o un revol de campanes per a eixir al carrer, a pesar de la pluja, i assaltar el palau on havia viscut l'últim virrei. Per això, aquell matí, la carrossa de Pasqual Castillo no era l'única que recorria els camins enfangats que fugien de València: la imminència d'una revolta amenaçava els béns i les vides dels botiflers.
A l'alba, es van veure algunes veles com s'acostaven a les platges de València per llevant. El rumor que la flota aliada s'acostava a les envistes de la ciutat amb l'artilleria preparada va córrer per València com una reguera de pólvora i molts maulets que ja donaven la victòria per feta, ni tan sols eixiren de casa. Però Antonio del Valle, el governador civil imposat pels francesos, va ordenar que els setze canons de la torre que el rei Felip V havia manat construir a l'antiga Casa d'Armes, apuntaren contra els carrers i els habitants de València: la revolta va fracassar.
A mitjan matí, de camí cap a la capital, el Penjadet va saber que no hi havia res a fer a València. Ell i els seus homes, després d'haver dubtat si tornaven o no a Algemesí, decidiren desviar-se per Pardines i es dirigiren a Sueca, la vila botiflera més pròxima, amb l'esperança de no perdre-ho tot.
Quan el Penjadet i els supervivents de la seua partida de miquelets entraren a la vila pel portal de Sales, dit també de València, la carrossa de Pasqual Castillo i March cruixia com una magrana a punt d'obrir-se, camí de Gandia. Els miquelets, que a penes n'eren una vintena, van prendre posicions als punts estratègics de Sueca: els portals, la casa de la vila i els dos campanars. Els pocs homes armats que hi havia al poble tardaren molt de temps a organitzar-se, a pesar que ja estaven avisats. S'hi van sentir, esparsos, els trets de cinc o sis escopetes i, entre unes coses i les altres, quan el Penjadet va arribar al domicili de Pasqual Castillo, que tenia les portes obertes de bat a bat, no hi va trobar ni una aguileta. Les fadrines havien fugit en sentir els primers trets, les arquetes estaven buides i al rebost no hi havia ni teranyines.
Al poble, tots sabien que els mobles, la roba i alguns llibres de Pasqual Castillo valien moltes lliures, quasi tantes com la mateixa casa, que era una de les principals de Sueca: amb una entrada ampla per a la carrossa, un pou, un pati empedrat, un estable, una porquera, quatre alcoves a la planta noble, un hortet que mirava a ponent i una cambra gran i molt ben ventilada. Però com que els mobles no se'ls podien emportar i els llibres no els feien paper, l'únic botí dels homes del Penjadet va ser el porc, que encara no feia el pes, un pollastre que els va donar molta guerra i un sac ple de gallines ponedores.
Quan tocaren les tres al campanar de Sant Pere va parar de ploure i els carrers de Sueca continuaven deserts. Els miquelets estaven ja a punt d'anar-se'n, derrotats i sense esme per refer-se. Però, en això, un dels homes que havien pujat a la cambra, on només hi havia els canyissos per als cucs de seda, en va baixar molt a poc a poc, amb un somriure d'orella a orella i un xiquet d'uns tres anys, mig despullat, mort de fam i tremolós, en braços.
Algú va dir que el xiquet era fill bord del Dones, que era el malnom de Pasqual Castillo perquè son pare havia fet diners amb una casa de putes, abans de dedicar-se a la usura i als altres negocis que havia heretat el fill. Com que la seua esposa, grossa com un olbi, no li havia donat hereus, era una dona molt moixa i feia ja temps que tenia la clòtxina en guaret, l'home es desfogava alguna nit al llit de la Leonor, una fadrina molt ben plantada i una miqueta fresca, que havia mort de febres, o Déu sap de què, al cap de pocs mesos de ser mare.
Quan donaren terra a la fadrina, Pasqual Castillo i la dona, que estava al corrent de tot, haurien volgut criar l'orfe en secret, per discreció i perquè no els agradava anar en llengües de la gent. Però tots els veïns del carrer de Cullera el coneixien perquè era un xiquet molt viu, que no podia estar tancat, no parava en torreta i es feia voler. [...]
Com que no podia emportar-se'l ni volia deixar-lo abandonat en aquella casa buida o enmig del carrer, el Penjadet, després de cavil·lar molt, va decidir que on millor estaria el xiquet seria en un hospici, on l'alimentarien, el vestirien i l'ensenyarien anar pel bon camí.
