Y fui tan alto, tan alto, / que le di a la caza alcance". La perfecció és esgotadora i perillosa, perquè reclama sempre més perfecció i arracona la comprensió, la indulgència. Voler estar ni que siga a tocar de l´absolut, del resultat final, de la meta, esborra el camí, les dificultats, els dubtes (que deixen de tenir sentit). Un ser perfecte és un radical: un jacobí en la vida quotidiana, un místic en la vida sentimental, algú amb poca traça per afrontar els embats de la diversa, límpida i llòbrega realitat. Robespierre va ser víctima de la dolça guillotina (expressió d´ Àlvaro Cunqueiro) que ell mateix feia engreixinar dia a dia; no cabia ni el més lleuger error per a l´home més incorruptible de la història de la humanitat, tan inflamat de la seua utopia que es va sacrificar com un Crist del laïcisme. No sabem, però, si la seua última expressió, ja al costat del botxí, va ser d´estranyesa i estupor, recordant aquells temps, tan llunyans, en què s´oposava a la pena de mort. Potser la darrera mirada d´aquesta vida tan prominent ens interpel.la a moderar les nostres opinions, a acceptar i considerar sempre el contrast, a cercar la veritat en l´altre. Perquè a l´hora de restablir equilibris no fem més que aplicar paradigmes unilaterals: ni entenem ni volem entendre. El diàleg, l´interés humanístic i l´afany de conciliació són eixides raonables a aquest laberint en què ens movem. Els context social, educatiu, familiar, que és el pilar d´una formació sòlida, lliure i respectuosa també té, manta vegades, aquestes dèries de puritanisme i virtut. És quan reclamem major contudència en l´aplicació de sancions, i ens oblidem d´analitzar causes per intentar reconduir-les. És quan els docents, per protocols imposats, apliquem notes com si foren dades clarament objectivables i ens oblidem d´ il.lusions que hi ha al darrere, perquè ens fa por considerar tantes variables, perquè ens sentim incòmodes, perquè no tenim sentit de la justícia. És quan a la família no tenim temps per escoltar, per raonar, per acceptar. Tot plegat, ens oblidem que podem acabar amb els ulls tan esbatanats com els de Robespierre.
El cap de Robespierre va redolar per l´avui anomenada Plaça de la Concòrdia. Juan de la Cruz va veure la llum en una nit obscura «estando ya mi casa sosegada». Ni murs, ni dogmatismes, ni rigideses permeten concòrdia i assossec.
