Els troba encara hui «per tots els costats», en rierols, boscos, sendes: el bosnià musulmà Ramiz Nukic cerca i rescata des de fa quinze anys restes de les víctimes de la massacre de Srebrenica, l'11 de juliol de 1995. Davant de la seua casa, en el llogaret de Kamenice (prop de Srebrenica), este camperol jornaler de 57 anys, supervivent del genocidi perpetrat fa 24 anys per les tropes serbobosnies, diu haver trobat «270 esquelets, complets o parts de cadàvers». Pertanyen a ciutadans d'eixa ciutat bosniana que, després de ser presa per les tropes serbobosnies, van fugir cap a territoris controlats per l'exèrcit bosnià musulmà.
Tot va començar fa 15 anys, quan Nukic es va proposar cercar les restes del seu pare, dels seus dos germans i un oncle que van desaparèixer durant la fugida. Els havia vist l'última vegada en la vespra de la matança, la nit del 10 de juliol de 1995 en la qual va abandonar la ciutat en una marxa cap a un indret desconegut, ple de penúries. «Camines i no saps si vas a arribar viu. Mentre caminava no pensava en mi sinò en la meua família, la meua dona i tres fills, que s'havien anat a la base de l'ONU en Potocari (prop de Srebrenica). El meu fill major tenia llavors onze anys», recorda.
S'havia promès a si mateix suïcidar-se si no aconseguia el territori lliure, en la localitat de Nezuk, a uns 100 quilòmetres del lloc del que va partir, en Susnjar, un barri de Srebrenica on s'havia refugiat dos anys abans, després que les tropes serbobosnias atacaren el seu llogaret. Va caminar una setmana sense menjar res, només prenia aigua. Més tard va trobar la seua família i en 2001 va tornar a la seua llar en Kamenice.
«El primer esquelet ho vaig trobar ací, en el meu pati", assenyala.
Va decidir cercar per les sendes i boscos dels voltants les restes del seu pare i els seus germans. Recordava on s'havien separat aquella nit quan algú va disparar des d'una emboscada. «Ací he nascut, he crescut, conec cada senda per la qual es caminava», explica Nukic. «He vist ossos, molts objectes, però no podia reconèixer a ningú. Llavors vaig sentir ganes d'arreplegar-ho tot onsevulla que ho trobara i contactar l'Institut per als Desapareguts», indica.
«No hi ha lloc sense restes»
«Així he començat i encara hui trobe ossos. On? Explore pertot arreu, rierols, llocs que no podeu imaginar. No hi ha lloc on no hi haja hagut ossos. Tots els cadàvers estan sobre la superfície, ningú va ser enterrat», afig.
Nukic no va trobar als seus familiars. Les seues restes van ser trobades en una fossa massiva prop de Zvornik (Est) i soterrats en el centre memorial de Potocari, que alberga les víctimes de Srebrenica. En la seua recerca, no solament ha recuperat ossos, sinó també desenes d'objectes que pertanyien a les víctimes i que ha lliurat al Museu de Crims contra la Humanitat i de Genocidi 1992-1995, a Sarajevo.
«He trobat coses de tot tipus. Vestits, calçat, paquets de tabac, sets d'afaitat, rellotges, pintes, bastants documents, llibretes de seguretat sanitària, i uns altres difícils de desxifrar perquè el paper està esvaït, danyat», diu. «No m'interessen els objectes (...). El meu objectiu és trobar ossos», afirma.
El passat dijous, quan es commemorà el vintè quart aniversari del genocidi, en el centre memorial de Potocari van rebre sepultura col·lectiva altres 33 víctimes. La menor d'elles era un jove que tenia 16 anys quan va ser assassinat, i la major, una anciana de 82. Potocari acull ara les restes de 6.610 persones.
