h an passat trenta-cinc anys des d'aquella nit de juny que va somiar per primera vegada el monstre. Se sent molt feble i el mal de cap li enterboleix els sentits; tanmateix, recorda amb una nitidesa quasi física el moment en què aquesta criatura imponent, elaborada amb fragments de cadàvers d'ajusticiats, va prendre corporeïtat en la penombra de la seua cambra, a Vil·la Diodati, i la va mirar als ulls.
La insensibilitat permanent al costat dret del cos l'angoixa. Procura ignorar-la i es concentra en la memòria d'un dels episodis més satisfactoris de la seua vida. Fixa l'esguard en la llum neta que es filtra a travès de les cortines dels finestrals. Una lluminositat fresca i espurnejant que la transporta a l'instant a Ginebra. Navega pel llac Léman junt amb Percy Shelley i Byron, que observen mig endormiscats les evolucions mandroses del núvols mentre ella intenta atrapar algun peix amb la mà. S'emmiralla en la superfície de l'aigua, tan clara que pot distingir cada pedra que hi ha al fons. Aleshores, li venen al cap un munt d'imatges agradoses: Diodati, la magnífica vil·la que havia llogat Byron, les converses sobre els experiments amb electricitat de Galvani, els recitals de poesia i les lectures de contes de fantasmes que hi feien cada vespre davant d'un bon foc i envoltats de canelobres, els gralls dels corbs i les garses que formaven part de l'exòtica col·lecció d'animals del seu amfitrió, les nuvolades cendroses que s'arraïmaven als cims del massís del Mont Blanc...
Imatges llunyanes que llisquen per la seua ment amb la fugacitat d'un llamp. «El monstre fabricat amb trossos de morts va tornar a la vida una nit de tempesta», pensa. I somriu quan rememora el repte que va llançar Byron als seus hostes aquell plujós crepuscle de juny del 1816, l'any sense estiu: «Per què no escrivim cadascun de nosaltres una història de por, un relat nou i terrorífic?»
«Ho vaig fer!», diu entre dents. No se'n penedeix, d'haver escrit una novel·la que, segons les crítiques més furibundes, transpira atreviment, ateisme i una filosofia massa radical. Ha tingut una vida lliure, allunyada de les normes que regeixen la conducta femenina, una vida que ha desafiat el codi moral vigent. Ha escrit allò que la majoria considerava que no havia d'escriure i ha viscut com la majoria considerava que no havia de viure. «Ara ja no importa!», sentencia. Fa cinc mesos que ha complit cinquanta-tres anys i el doctor Bright li ha diagnosticat un tumor cerebral. Unes lleus convulsions la recorren de dalt a baix i, abans de perdre la consciència per sempre, creu veure la inequívoca silueta del monstre d'ulls de color safrà que se li acosta, es col·loca al capçal del llit i murmura amb veu cavernosa el nom de la seua creadora, el seu nom: « Mary Shelley».
