En una tertúlia televisiva sent que un dels intervinents diu: «Quan acabà la seua diatriba, es va muntar un *poll impressionant». Interferència gratuïta i innecessària. En valencià no muntem ni armem ningun poll. Eixe acte, «montar un pollo», és una expressió col·loquial en castellà, que, entre altres maneres de dir, en la nostra llengua, pot ser «armar un canyaret», «escàndol, disputa amb crits» «xilladissa, rebombori, guirigall». També pot ser «armar un cartapell». Eugeni S. Reig il·lustra i descriu molt bé els canyarets i els cartapells en El valencià de sempre.

El «canyaret» l'exemplaritza amb un paràgraf de la novel·la L'estrep, de Joan Olivares «I és que aquell assumpte si s'arriba a denunciar, mal canyaret no hauríem tingut». I en l'article «cartapell» posa una cita de Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez Cutillas, «Sempre que ens sentia parlar al meu avi i a mi armava un cartapell». No fa molt de temps també vaig sentir en el tren que un xaval, en conversació amb un company de compartiment, deia «I es va armar un *pollastre ..!». Este potser sabia la diferència entre «poll» i «pollastre», però per al cas de referir-se a un rebombori o a un escàndol l'errada era igual de clara, emprara una forma o l'altra.

El terme «poll» té diverses accepcions, la més «potent», que té connotacions negatives, és la que fa referència als «insectes paràsits que habiten en el cabell, en el cos de les persones, en altres mamífers, en les ales d'algunes aus, en alguns peixos o en certes plantes i arbres», segons el tipus de poll parasitari. En castellà «piojo». Un poll també és el «brot que naix en les branques o rames velles d'una planta i que els és perjudicial». La larva de les abelles també és «poll», i també l'arbre gran que coneixem per «xop». Però «poll», i, més usual, «pollet», també és la «cria d'una au, especialment la de la gallina». Però quan eixa cria deixa de ser-ho, i és un gall jove, és un «pollastre», si és mascle, o una gallina, si és femella, però mai «poll». Anomenar aixina el gall de granja o de corral pot provocar situacions jocoses i, fins i tot, hilarants, com el cas que passà en una carnisseria del mercat de Sueca fa uns quants anys. Una xica jove preguntà al venedor-carnisser si tenia «polls». L'home, sorneguer i burleta, li contestà que no, que ni en venia ni en tenia en el cap ni en ninguna altra part del cos; i afegí, com a servicial i bon atenedor de la clientela que era: «Mira a vore si la gossa que hi ha ajocada en el llindar de la porta en té; li'ls lleves i tots per a tu». Sí que tenim el femení «polla», que és «gallina jove» o la típica au camallarga d'aigua o de riu.

Res a vore amb la denominació col·loquial castellana de l'òrgan masculí que servix per a miccionar i copular. Eixe element de l'aparell reproductor dels mascles el denominem d'altres maneres.