L'estiu és temps de meló i de fruita d'aigua. Any rere any publiquem en les xarxes socials comentaris respecte dels geosinònims de les dos clases de melons: el de tot l'any i el d'alger i són replicats de seguida amb la varietat que arrepleguen els nostres parlars des de meló d'olor o blanc per al primer; al meló de moro, roig o d'aigua per al segon, i tota classe de comentaris respecte de les melones.
Quan parlem de llengua, parlem de la societat que va encunyar aquelles paraules i des de l'òptica del segle XXI resulta curiós que ens referim a una fruita per la denominació d'origen explícita, el meló d'alger: «fruit comestible de la melonera d'alger, gros, redó, de corfa d'un color verd fosc, i de polpa roja, dolça i molt refrescant» o per la data de caducitat expressa, el meló de tot l'any: «fruit comestible de la melonera de tot l'any, gran, redó o ovalat, de corfa verda o groga, segons les varietats, i de polpa d'un color groguenc clar, abundant, aromàtica i molt dolça». Tant en un cas com en un altre, hi apareix el món tradicional, amb l'arribada de fruites exòtiques com el meló o la taronja que, amb l'arròs, s'integraren a la perfecció en les nostres terres i ens parlen també de nodrir-se amb el menjar de la temporada, sense alterar el cicle de producció d'aliments. Temps de melons a l'estiu i de castanyes a la tardor.
Però també apareix una paraula que m'ha acompanyat des del darrer article, corfa. Parlava de les malalties de l'ànima i de fer corfa davant de les adversitats que la vida ens imposa i ara, en reflexionar sobre els hàbits alimentaris, torna a fer-se present la corfa, la closca, la pellorfa, la pell, el tel, la pel·lícula que ens preserva i la que ens hem inventat i que amenaça d'ofegar-nos: el plàstic.
Els meus pares eren forners i per a ells la blancor de la farina refinada era símbol de prosperitat. Els temps de la fam, de la terrible postguerra, eren de coquetes de dacsa i de farina térbola de tanta pellorfa i poc de gra. El segó, la pellorfa del blat, passà d'aliment del bestiar a consolar els budells famolencs de tota una generació. «Quan anàvem a l'estraperlo», de Víctor Labrado, retrata a la perfecció tot allò que pots fer sota la declaració «La fam és molt lletja».
Però amb la prosperitat ens creguérem amos de la terra i convertírem terra de secà en regadiu, aterràrem les albuferes i marjals, asfaltàrem les rambles i urbanitzàrem les platges i ho hem embolicat tot amb plàstic. Hem oblidat que de la corfa del meló d'alger es podia fer una gran confitura.
