31 de julio de 2019
31.07.2019

Un «Himne al Perol» ben eloqüent (1909)

Un grup de valencians van escriure la peça humorística en honor a llorente

31.07.2019 | 04:15
Un «Himne al Perol» ben eloqüent (1909)

És majoritàriament conegut que l'anomenat «Himne de l'Exposició» –actual himne oficial dels valencians– fou compost per Maximilià Thous Orts i Josep Serrano Simeon en 1909, amb motiu de l'Exposició Regional Valenciana. El que ja no resulta de domini públic és que, pocs dies després de l'estrena d'aquella composició musical, un grup de valencians varen redactar, amb el títol d'«Himne al Perol», una lletra alternativa i gastronòmica, podríem dir, en clau humorística que tenia per objecte homenatjar el poeta i periodista Teodor Llorente.

D'aquesta manera, el 5 de desembre de 1909 –vint-i-un dies després de la coronació de Llorente com a «Poeta de València», que havia tingut lloc en el marc de l'Exposició–, els treballadors de la impremta Doménech del cap i casal dedicaren al vell patriarca un banquet commemoratiu el plat principal del qual, inspirat en el cèlebre poema llorentí, va consistir en un perol d'arròs amb fesols i naps i acompanyament d'«entropessons de cansalà, morro, rabo, botifarra, garreta, fotja o pato de secà».

Així, gràcies a la informació que reporta la «Targeta de Perolero» que fou impresa per a l'acte, sabem que el dinar tingué lloc al restaurant «Casa el Polit». A més del menú, la targeta reproduïa també la famosa poesia «Arròs en fesols i naps», de Llorente, i un «Himne al Perol», anònim, la lletra del qual mantenia la mateixa estructura i ritme –i ací rau la broma– que l'Himne de l'Exposició; i que fou «compost i cantat» a la sobretaula de l'àpat. La primera estrofa d'aquella cançó diu així: «Per a oferir / un dinar a Llorente, / vàrem pensar / Casa el Polit. / I en el taller / entre tots convinguérem / en sis quinzets / contribuir». Una lletra en què, com no podia ser d'una altra manera, seguint la línia temàtica impulsada per l'autor de «La barraca» i pel mateix Himne de l'Exposició, s'hi fa una lloança dels productes camperols: «L'horta valenciana dona / uns naps dolços com la mel, / i uns fesols pastosos / de classe tan bona, / que aquell que ne menja / se'n va dret al cel».

Després d'haver entonat aquell nou himne, i enmig d'un ambient festiu i jocós, Llorente improvisà, com a agraïment, una dotzena de versets que tenien també el perol per protagonista; i que, fins a l'edició de la seua Obra valenciana completa que en 2013 portà a terme l'AVL, havien passat desapercebuts.

Sens dubte, es tracta –en tots dos casos: himne i versets perolers– de poemes senzills i menors, d'escassa –per no dir nul·la– transcendència lírica i literària. Però que, amb tot, no hauríem de menysprear, ja que ens forneixen d'informació al voltant de l'època en què varen ser redactats. Així, per exemple, l'Himne al Perol ara recuperat assenyala: d'una banda, que des del primer moment l'Himne de l'Exposició gaudí d'una molt bona acollida entre els valencians, i per això de seguida fou imitat i aprofitat per a tot tipus d'esdeveniments; i d'una altra que, encara que el castellà s'havia imposat com a idioma oficial, la llengua d'ús habitual i espontani de la major part del poble, quan no interferien impostures socials i/o precaucions polítiques, era el valencià. Tal com s'havia esdevingut, per cert, durant els segles de l'edat moderna i com encara podem observar actualment.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook