Temps era temps, al nord d'Espanya hi havia un bosc que era tan antic que podia explicar històries molt velles i oblidades pels homes. Els arbres estaven tan arrelats, i tan profundament, en aquella terra coberta de molsa, que enllaçaven els ossos dels morts amb les seves arrels mentre amb les branques intentaven abastar les estrelles.
«S'ha perdut tantes coses», murmuraven les fulles mentre tres cotxes negres arribaven per aquell camí de terra que creuava pel mig de la molsa i de les falgueres.
«Però totes les coses perdudes es poden tornar a trobar», xiuxiuejaven els arbres.
Era l'any 1944 i la noia que seia dins d'un dels cotxes, al costat de la seva mare embarassada, no entenia el que murmuraven els arbres. Es deia Ofelia i, encara que només tenia tretze anys, ho sabia tot, del dolor i de la pèrdua. El seu pare havia mort feia només un any i l'Ofelia l'enyorava d'una manera tan immensa que força sovint es notava el cor com una capsa on no hi havia res, tret de l'eco del seu propi dolor. De vegades es preguntava si la seva mare no sentia el mateix, però en aquella cara pàl·lida no hi sabia veure cap resposta.
Feia hores que eren dins aquell cotxe, cada vegada més i més lluny de tot el que l'Ofelia coneixia, cada vegada més i més endins d'aquell bosc que no s'acabava mai, per trobar-se amb l'home que la seva mare havia triat perquè fos el nou pare de la nena. L'Ofelia li deia el Llop, i no volia pensar-hi. Però fins i tots els arbres semblava que xiuxiuejaven el seu nom.
L'únic trosset de casa seva que l'Ofelia s'havia pogut emportar eren alguns dels seus llibres. En duia un de ben aferrat a la falda i es dedicava a acaronar-ne la coberta. Quan el va obrir, les pàgines blanques van brillar tant contra les ombres que van omplir el bosc, i les paraules que oferien garantien refugi i consol. Les lletres eren com petjades a la neu, un paisatge ampli i blanc que no esta va tocat pel dolor, indemne als records massa foscos per guardar-los i massa dolços per oblidar-los.
-Per què t'has endut tots aquests llibres, Ofelia? No veus que anem al camp!
El viatge en cotxe havia deixat la cara de la seva mare encara més pàl·lida que mai. El viatge en cotxe i el nadó que portava a dins. Li va agafar el llibre de les mans i totes les paraules de consol es van quedar en silenci.
-Ja ets massa gran per a contes de fades, Ofelia! Cal que comencis a mirar-te el món!
La veu de la mare era com una campana esquerdada. L'Ofelia no recordava que hagués sonat mai d'aquella manera quan el seu pare encara vivia.
-Oh, farem tard! -va sospirar la mare mentre es pressionava els llavis amb el mocador-. A ell no li agradarà.
A ell...
La mare va gemegar i l'Ofelia es va inclinar cap endavant per agafar el conductor per l'espatlla.
-Aturi's! -li va cridar-. Aturi el cotxe. Que no ho veu? La meva mare no es troba bé.
El conductor va ofegar el motor amb un grunyit. Llops, allò era el que eren, aquells soldats que les acompanyaven. Llops que menjaven persones. La seva mare deia que els contes de fades no tenien res a veure amb el món, però a l'Ofelia no la podien enganyar. Aquells contes li havien ensenyat tot el que en sabia.
Va sortir del cotxe mentre la seva mare anava ensopegant per un costat del camí i vomitava sobre les falgueres, que creixien entre els arbres com un oceà de frondes lleugeres com plomes i d'on emergien uns troncs amb l'escorça grisa, com si fossin criatures que alçaven els braços des d'un món enfonsat a les profunditats.
Els altres dos cotxes també s'havien aturat i el bosc va quedar atapeït d'uniformes grisos. Als arbres no els agradaven. L'Ofelia ho podia percebre. En Serrano, l'oficial en cap, es va apropar per interessar-se per la seva mare. Era un home alt i gros que parlava a crits i portava l'uniforme com si fos vestuari del teatre. La mare li va demanar aigua amb la seva veu de campana esquerdada, i l'Ofelia se'n va allunyar avall pel camí de terra.
«Aigua -van murmurar els arbres-. Terra. Sol.»
Les fulles de les falgueres van fregar lleugerament el vestit de l'Ofelia, com si fossin dits verds, i ella va abaixar la mirada quan va trepitjar una pedra. Era grisa, com l'uniforme dels soldats, i estava col·locada al mig del camí com si algú l'hagués perduda allà. Al darrere, la seva mare tornava a vomitar.
L'Ofelia es va ajupir i va tancar els dits al voltant de la pedra. El temps l'havia cobert de molsa, però quan la nena la va netejar, va veure que era plana i llisa i que algú hi havia gravat un ull.
Un ull humà.
L'Ofelia va mirar al seu voltant.
Tot el que hi va veure van ser tres columnes de pedra desgastades, gairebé invisibles entre aquelles falgueres tan altes. La roca grisa de què estaven fetes estava coberta amb uns estranys dibuixos concèntrics i a la columna del centre hi havia una cara de pedra vella i erosionada que mirava cap al bosc. L'Ofelia no se'n va poder estar. Va sortir del camí i s'hi va acostar, encara que, després de les primeres passes, les sabates se li van mullar amb la rosada i els cards se li van enganxar al vestit.
A aquella cara li faltava un ull. Igual que quan a un puzle li falta una peça i està esperant que el completin.
L'Ofelia va prémer la pedra de l'ull i s'hi va acostar més.
A sota d'aquell nas cisellat amb línies rectes sobre la superfície grisa, una boca ben oberta exhibia unes dents marcides. I l'Ofelia va fer un bot enrere quan, entre aquelles dents, es va bellugar un cos amb ales tan prim com un branquilló, que l'assenyalava a ella amb uns tentacles llargs i tremolosos. Les potes de l'insecte li van sortir de la boca i la criatura, més gran que la mà de l'Ofelia, es va enfilar de pressa per la columna. Un cop va arribar dalt de tot, va aixecar les potes llargarudes del davant i va començar a fer-li gestos. Allò va fer somriure la nena. Devia fer molt de temps que no somreia. Els llavis ja no hi estaven acostumats.
-I tu qui ets? -va murmurar.
La criatura va fer onejar les potes del davant una altra vegada i va emetre una breu melodia de sons que semblaven espetecs. Potser era un grill. Hi havia grills d'aquella mena? L'Ofelia no n'estava segura. Havia crescut a la ciutat, entre parets fetes de pedra que no tenien ni ulls ni cares. Ni boques ben obertes.
-Ofelia!
La criatura va estendre les ales. I la nena la va seguir amb la mirada mentre s'allunyava volant. Tenia la seva mare a la carretera, just a unes quantes passes més avall, amb l'oficial Serrano al costat.
-Mira't les sabates! -la va renyar amb aquella veu de feble resignació.
L'Ofelia es va mirar els peus. Aquelles sabates molles estaven plenes de fang, però ella continuava notant-se el somriure als llavis.
-Em sembla que he vist una fada! -va dir.
Però la seva mare no li va fer cas. Es deia Carmen Cardoso, tenia trenta-dos anys i ja era vídua. Tot el que veia era un món que li havia pres tot el que estimava i que ho havia reduït a pols entre les seves dents. Així que, com que la Carmen Cardoso s'estimava molt la seva filla, s'havia tornat a casar. Aquell món estava controlat pels homes -la seva filla encara no ho havia entès- i només un home podria ocupar-se de la seguretat de totes dues. Encara que la mare de l'Ofelia no ho sabia, ella també creia en un conte de fades. La Carmen Cardoso creia en el conte més perillós de tots: aquell en què el príncep la salvaria.
