La paraula «basca» dona per a més d'un significat. Pot fer referència a 'dona natural o habitant del País Basc', i recordem que eixe topònim i el seu gentilici, en valencià s'escriu amb «b» i no amb «v», «idioma basc», «pilota basca». Però la «basca» que més ens interessa ara i ací, en plena calina, és la 'calor sufocant que dificulta la respiració', «Quina basca que fa, no es pot anar pel carrer, i no corre ni un bri d'aire».
És una de les moltes paraules amb què denominem la calor pròpia de moltes estones de juliol i agost. Amb eixe sentit, és molt pròpia de la parla valenciana, catalanotortosina i balear, arreplegada per pràcticament tots els diccionaris valencians i pel Diccionari català-valencià-balear. També pel Gran diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Eixe vocable té altres sentits com és 'ànsia, inquietud, opressió intensa de l'esperit', «No tingueu basca de res: tot se solucionarà».
En llenguatge col·loquial, «basca» també significa 'colla d'amics', 'penya d'amics'. Tornant a la calor, que no ens la llevem de damunt en estos dies, com a altres formes de denominar-la, a banda de «basca», tenim les més cultes «calima» i «calina», esta última, més habitual en la parla valenciana, «No isques de casa ara, fa una calina que no es pot aguantar». Una forma molt corrent en el migjorn valencià, però també en algunes parts de Catalunya, de denominar la calor intensa i sufocant, és «calitja». Eugeni S. Reig la inclou en el seu El valencià de sempre i apunta una cançó de Cocentaina «Encara no són onze i el sol ja pica / quan seran les dotze caurà calitja». «Xafogor», més catalanooriental, és també una altra forma de designar la molesta «basca», dins del repertori de denominacions més «cultes».
Altres paraules populars que tenim per a referir-nos a la calor forteta és «calda», «Posa l'aire condicionat, que hui fa una calda que no es pot aguantar». També «blamor», més prompte pronunciat «bramor» en moltes parts on parlem en esta llengua, «Xica, vaig a tirar-me a l'aigua ja, no aguante esta bramor ni baix de l'ombrera». Per cert que, com sabem, «calor», en valencià és paraula femenina, contràriament al castellà, que és masculina. I, si fem el diminutiu, és la «caloreta», i no el «caloret», com deia la desapareguda Rita Barberà.
Tingam en compte que «A l'hivern per la moquita i a l'estiu per la calor, sempre és bo dur mocador», com resa un encertat adagi nostre. I com també sabem, «Ni a l'agost caminar, ni al desembre navegar». I en la calor sempre va bé que, de quan en quan, caiga algun «arruixó», que ens refresque un poc l'atmosfera, els carrers, el cos i el cervell. Però que ploga ben plogut, que ací, com diu Raimon, «La pluja no sap ploure». Un «arruixó» ja sabem que és 'pluja de curta durada, però forta i de gotes grosses', té el sinònim «arruixada» i el geosinònim «ruixat», «Entra-te'n dins de casa, que ve un bon arruixó».
