Fa uns dies he llegit en un diari que els amos d'una gran mansió en el llac Maggiore (Itàlia) convidaven als seus hostes a deixar un autògraf damunt de la xemeneia; amb això pretenien donar fe de la seua presència a la casa i potser també augmentar el seu valor, ja que els autògrafs pertanyien a intel·lectuals com George Simenon, Thomas Mann, Eugenio Montale o Walt Disney.
Quan vaig llegir la notícia vaig reflexionar sobre què significarà en el futur el breu centelleig de vida d'un nom sobre una xemeneia; i vaig considerar que ajudarà poc als historiadors del demà que intenten establir un diàleg entre els textos escrits en una paret i la seua interpretació, excepte poder demostrar que algú amb aquell nom va estar allí.
I pensant en les inscripcions, em vaig traslladar amb rapidesa a una sala del Castell d'Alaquàs. Allí, en una paret orientada al nord, fa gairebé quatre-cents anys, un militar, fill del comte d'Alaquàs, va escriure: «Don Nuño Pardo de la Casta/ Maestre de Campo que fue del Tercio de su Alteza/ y ahora sirve el Puesto de Teniente/ General de la cavallería de las Órdenes/ y guardias viexas de Castilla/ Fecho en 19 del mes/ de febrero añyo 1645/ 2C».
La frase mostra l'orgull que sentia el militar que la va escriure pels alts títols que havia aconseguit; però, en una inscripció, l'important és el diàleg que puguem establir amb ella: Aquell militar solament volia deixar testimoniatge dels seus èxits?, és possible€, encara que podem conversar una miqueta més amb aquest text: Què significa l'epígraf «2C» del final que quasi passa desapercebut? Per què ho va afegir als seus títols militars? Com sempre, investigar les micro-històries dels personatges ens permet interpretar, conèixer€
Des de fa uns pocs dies sabem que Nuño Pardo (1611-1650) va pledejar amb el seu germà, Joan Pardo (ca. 1590 -1644), marquès de la Casta, per 200 lliures de pensió d'aliments, llegades pel pare de tots dos, però que el germà major volia deixar de pagar. I el plet, després d'anys de discussió sobre la reputació, la fama, els sous i la pobresa dels militars al servei dels Habsburg, el va guanyar don Nuño que, immediatament després de la sentència, va voler deixar a la casa on havia passat moments de la seua infància, en una habitació amb valor simbòlic per a la família, i com una endevinalla que només comprengueren els seus, una denúncia, una jocosa ironia, que contraposava els alts títols militars aconseguits gràcies als seus mèrits personals, amb la injustícia que significava negar-li la reduïda pensió d'aliments de€ dues-centes lliures, les quasi imperceptibles «2C».
Les inscripcions poden constituir un document fascinant sobre la fama, la notorietat, les injustícies o els costums quotidians€però són veritablement úniques quan ens deixen un exemple de la fibra moral del personatge, quan ens permeten endevinar el seu sentit de l'humor, quan es converteixen en un astut epitafi per a vius. La nostra inscripció compleix amb aquestes condicions i va esperar, a més, dins de casa, com un missatge privat, íntim, familiar que, més tard, després de llegir-ho moltes vegades, algú va cobrir amb calç..., fins a la seua restauració fa uns pocs anys.
Visiten el Castell d'Alaquàs; d'ací a uns dies comencen les festes€i en una de les sales, baix uns artístics cassetonats, podran llegir la refinada ironia que algú va escriure fa quasi quatre-cents anys declarant els seus èxits militars, però denunciant també una injustícia. Gaudiran en continuar dialogant amb un grafiti després de tant temps.
Potser, els amos d'aquella casa a Itàlia, que diguem-ho, pertanyia a l'editor Arnoldo Mondadori (1889-1971), faran bé a protegir les signatures de grans intel·lectuals damunt d'una xemeneia, però estaria millor exigir-los als hostes, sobretot als desconeguts, que escrigueren una miqueta més que el seu nom.
