La inabastable imaginació de l'escriptor Jorge Luis Borges seguix meravellant al món 120 anys després del seu naixement a Buenos Aires, bressol d'un «ésser literari» que va deixar una profunda petjada en la història per la seua enginyosa prosa i un humor molt particular. Nascut el 24 d'agost de 1899, Borges va exhibir des de primerenca edat una devoció al món de les lletres que més endavant ho convertiria en un autor universal, amb una obra de forta identitat que va inspirar a nombroses generacions d'escriptors i, al mateix temps, els va mantindre a una distància prudencial.
«És com el sol, no cal allunyar-se molt perquè ens dóna una lleugera calor, però si un s'acosta molt es crema», explica Alejandro Vaccaro, autor de «Borges, vida i literatura», biografia d'un personatge amb una originalitat la magnitud de la qual feia que els seus col·legues temeren «caure en la còpia». La «concisa» prosa d'este «ésser literari» i una «bellesa» en l'ús de les paraules que «no es veu en altres escriptors" van captivar a Vaccaro, president de la Societat Argentina d'Escriptors (Sade), càrrec que Borges també va ostentar entre 1950 i 1953.
Fins a la seua mort en Ginebra (Suïssa) en 1986, el cèlebre narrador va construir un llegat imperdible de contes, poemes i assajos, amb obres de referència com a «Ficcions» (1944) i «L' Aleph» (1949), encara que no és eixa faceta d'autor de la qual més orgullós se sentia. «Que uns altres es vanaglòrien de les pàgines que han escrit; a mi m'enorgullixen les que he llegit», va sostenir Borges.
El seu amor per la lectura el va espentar a exercir com a bibliotecari de 1937 a 1945 -època en la qual ja era conegut per les seues creacions- i li va servir per a convertir-se en director de la Biblioteca Nacional Argentina de 1955 a 1974. «És molt difícil parlar d'un escriptor de mitjan segle XX que no haja sentit l'impacte de l'obra de Borges», afirma Vaccaro, que cita com a exemples a Mario Vargas Llosa, Orhan Pamuk i Umberto Ressò.
Com funcionava el cap de l'argentí? Com se li ocorrien les inversemblants situacions que impregnen els seus relats? Són preguntes que el biògraf seguix fent-se després de més de vint anys d'investigació de la seua figura. «És molt difícil situar-se en eixa ment de tant coneixement; veia més enllà del que veuen tots», valora.
Un dels trets personals més característics de Borges és el seu humor ple de sarcasme, una eina que, més enllà de les seues obres, va traure a relluir per a comentar alguns dels treballs dels seus contemporanis. «'Cent anys de solitud' és una gran novel·la, encara que potser amb cinquanta anys haguera sigut suficient», va apuntar Borges sobre la creació de Gabriel García Márquez.
La seua posició política, obertament antiperonista i conservadora, va suscitar polèmica i, segons Vaccaro, el va mantindre allunyat de l'un altre gran referent de la literatura argentina del segle XX: Julio Cortázar. A més, la seua vídua, María Kodama, ha sostingut que l'escriptor mai es va alçar amb el Nobel de Literatura malgrat estar nominat en diverses ocasions per «qüestions polítiques».
L'escriptor es va quedar cec al voltant de 1955 i, al final de la seua vida, es va traslladar a Ginebra per por de que els efectes del càncer que li havien diagnosticat es convertiren en un espectacle per als mitjans argentins.
Setmanes abans de morir, l'escriptor va enviar una carta a l'Agència EFE en la qual va exposar que se sentia «misteriosament feliç» sent un «home invisible» en la ciutat suïssa. «Sóc un home lliure. He resolt quedar-me en Ginebra, perquè Ginebra correspon als anys més feliços de la meua vida. El meu Buenos Aires seguix sent el de les guitarres, el de les milongas, el dels aljubs, el dels patis. Gens d'açò existeix ara. És una gran ciutat com a tantes altres», va expressar en la missiva.
Igual que la seua inventiva, el llegat literari de Borges no coneix límits i, a 120 anys del seu naixement, la universalitat de la seua obra el manté com un referent global del món de les lletres.
