Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Germà major

El germà gran és conductor de VTC. Tancat onze hores al dia a la seva «cabina», connectat a la ràdio, reflexiona sobre la seva vida i sobre el món que s'estén a l'altre costat del parabrisa. El germà petit ha viatjat a Síria mogut per l'idealisme. Una nit, sona el timbre de la porta. El germà petit ha tornat.

Germà major

Germà major

L'única veritat és la mort. La resta és una simple llista de detalls. Tant és el que et passi a la vida, tots els camins porten a la tomba. I un cop ho tens clar, només has de trobar una raó per viure. La vida? Jo he après a tutejar-la acostant-me a la mort. Flirtejo amb l'una mentre penso en l'altra. Constantment, des del dia que l'altre desgraciat, la meva sang, la meva carn, el meu germà, se'n va anar lluny, allà baix, a la terra dels bojos i dels sonats. Allà on et tallen el cap d'un cop de sabre per un cigarret cremat. A Terra Santa. Al barri diem «al Sham». Molts pronuncien aquesta paraula amb por. D'altres -uns quants- en parlen amb èxtasi. Al món de la gent normal, es diu «a Síria», amb una veu apagada i un posat greu, com si es parlés de l'infern.

La marxa del germà petit va destrossar el pare. Només cal comptar-li les arrugues noves al damunt de la cella única per veure-ho. S'ha passat la vida lluitant perquè agaféssim el pendent en la direcció correcta. Cada matí posava el cul al taxi per pujar a Guantánamo o baixar a la mina. En l'argot dels taxistes, això vol dir anar a Roissy o baixar a París, i transportar clients a la ciutadella. La que mai podrà ser assaltada. I un vespre i un altre portava bosses farcides de bitllets per omplir la nevera. La gana, l'estómac buit? Una sensació desconeguda. Sempre havíem tingut mantega i fins i tot nata per amanir els espinacs.

Però per molt que el vell hagi fet, a part de la Terra, aquí baix no hi ha res que giri rodó. A vegades m'agradaria ser Déu per salvar el món. I a vegades tinc ganes d'esborrar-ho tot del mapa. Jo i tot. Si fos tan fàcil, triaria la finestra. Per saltar. O des del pont de l'estació del RER de Bondy. Per acabar sota un tren. Menys ràpid i més brut. La veritat és que no en tinc ni idea i que se me'n fot, perquè avui és dia 8, el dia que Déu va triar per dur a terme el seu pla.

El 8 de setembre és el dia que va néixer la verge Maria. No el 7 ni el 9. El 8, per fer-la néixer i, uns anys més tard, per confiar-li la missió de donar a llum Jesús. El 8? Una xifra sense fi, i és l'única, és un cercle doble. Una cosa perfecta. Quan hi fiques un peu, ja no en pots sortir. El 8: un embolic, una fanfarronada, una estafa, una presa de pèl. I també és el dia en què la dona de la foto penjada a la paret, al damunt del bufet, la que somriu al costat del pare, va pujar amb Ell, al seu costat. Fi de la missió. Morta.

Cada vegada em tremolen els llavis. Per això intento no pensar en els seus braços, les seves mans, la seva olor, la seva veu. I la seva cara i els seus somriures, i la suavitat de les seves carícies als nostres cabells. No és fàcil de portar. Resulta penós dir-ho, però no me n'avergonyeixo: m'estimaria més viure sense portar això al cor. Llevar-me d'hora al matí, abans de l'alba i tot, amb el cap buit, i prendre'm un cafè en un bar del bulevard de Belleville mentre llegeixo els resultats esportius, enmig de soroll de vaixella i de la gent que es desperta. És dur morir al setembre, el dia 8. Perquè és el dia en què va néixer Maria. Maria no va demanar res a ningú, li van ficar Jesús al ventre i, per la força de les coses, es va convertir en santa. En realitat, ningú ho va entendre. Ningú. Ni els profetes, ni els califes, ni els sacerdots, ni els papes. La tria de Déu no és Jesús. No. És Maria. És la que ell va triar per fer néixer Jesús. És l'única que va obtenir els seus favors. La tria divina és ella.

A la foto de la paret, el pare encara no es veu vell. Prim com un filferro. No duia bigoti, però ja tenia aquella cella única tan gruixuda enganxada al damunt del seu nas d'estranger. La Zahié, la vella del pare, la meva àvia, deia que aquella cella era l'autopista de Damasc a Alep. Com si l'àngel Gabriel li hagués clavat aquella ratlla negra al mig del front per diferenciar-lo dels altres i no perdre'l mai de vista. Al meu pare una cella, i a Maria li va dir que tornés al seu costat. Quants anys fa que se'n va anar? Almenys deu o quinze... Potser vint? Li encantava Zidane. El trobava guapo. La selecció francesa. Els blaus. Thuram i els dos gols que va marcar. Els mundials. Divuit anys! Ja fa divuit anys, i he aconseguit viure tot aquest temps. He viscut més temps sense ella que amb ella, i tot i això la ferida no es tanca, segueix cremant. Un pou ple de brases al mig del pit. Per què nosaltres? Tot anava bé, en aquella època. Vaja, em sembla, ja no ho sé, però tinc la sensació que sí. Però potser era diferent. No se sabrà mai. I per què s'ha quedat sol tot aquest temps, el pare? L'hauríeu de veure: amargat, rondinaire, qui li arrenqués un somriure es mereixeria una Legió d'honor. Què fa, a part de mirar la tele, el futbol i els programes de política? O parlar del seu taxi. Ni tan sols sabria dir si és la feina o el fet de viure sense dona el que l'ha fet tornar tan actiu com una ostra que s'ha tirat a la marihuana. Les dues coses, segurament. Però divuit anys sol! Amb el seu taxi i la seva polla, la veritat... Una mà al volant i l'altra a l'espàrrec. I potser ni se la casca, ni se la pela, ni que sigui per mantenir la maquinària en funcionament. Pot ser que se'n vagi de putes? A jugar a ser un cowboy de la vida. Amb un taxi per cavall i la llengua com a pistola, amb les galtes farcides d'insults per escopir als malparits i dos fills com a ajudants. L'un que se'n va anar a l'Orient Llunyà. L'altre assegut a la seva taula, xarrupant la seva sopa i escoltant les seves històries. Sincerament, hauria estat més fàcil fer-ho d'una altra manera.

La seva vida ha quedat tancada al calabós, en una presó de dubtes i de pors. Només cal fixar-se en el seu pis i observar amb quin detall para taula per preguntar-se què hi fot en aquest edifici de desgraciat, en aquest barri de mala mort, amb aquests fills de puta, amb aquesta cara de paixtu, aquestes dents de gitano i aquesta feina de blanquet que acabarà fent-lo votar per Marine Le Pen. La gent es pensa que som jueus, per Déu! Perquè cada divendres la taula està parada com si fóssim a l'Elisi. Però no té res a veure amb això. El vell diu que ell no és musulmà, sinó comunista. I segons ell no és cap religió... O sigui que...

A l'hora de parar taula, tant si en som dos com si en som vint, no deixa res a l'atzar, la col·locació del menjar, la combinació de colors, els plats, els coberts. «Les ganes de menjar comencen pels ulls i després passen pel nas», em diu el pare en àrab, mentre escampa espècies damunt d'un caviar d'albergínia. La taula podria aixecar la mà dreta i jurar: «Sí, el teu pare és gairebé una dona com les altres». Vaja, a mitges. Aquest vespre ha consumit la seva meitat femenina preparant el sopar. Els tresors dels meze estan escampats damunt les tovalles de plàstic. Quan les posa, segons diu per no fer malbé la taula, les ganes d'insultar-lo em fan pessigolles als llavis. De què serveix comprar una taula de cirerer si després la tapes amb unes tovalles comprades a Tati? Quin home més cutre, és increïble!

Així és una de les seves meitats. Perquè l'altra meitat és un bigotut amb la veu ronca, gairebé ordinari, que mastega amb la boca oberta mentre intenta formular l'enèsima teoria sobre la guerra al país natal.

Compartir el artículo

stats