No perdes el temps i concentra't a llegir les peripècies de Ferran Archilés Cardona, explicades a partir d'aquella situació mental o atrevida que sol donar fruits «dues o tres pintes més tard». Ací, més enllà de la cervesa, tens el títol memorial de la recent obra viscuda d'un autèntic historiador: autèntic perquè les seues apel·lacions a la infantesa, la lluita de classes o la vida de les nacions, no interpel·len les moltes hores de biblioteques, arxius i altres racons de la professió, sinó el lloc i el moment on sol sintetitzar-se la realitat. En el cas del millor historiador valencià de la seua generació, el «refugi plausible» de la seua saviesa és el d'unes «pintes de cervesa negra en un dels innombrables pubs irlandesos que hi ha a Boston, a la zona del port». O lluny d'un establiment d'un carreró d'Athlone, al centre de l'illa ara amenaçada per la tonteria del Brexit, en l'únic pub del ram al barri de Russafa.
Llegiràs les passes del savi viatger intel·lectual i moral de Castelló de la Plana i de València -és a dir, que tant s'irrita o s'emociona en la vila nadiua o en la capital laboral i amorosa, en tornar-hi d'una estada universitària o d'una travessia de l'aprenentatge.
I descobriràs les seues amistats o límits, la seua capacitat generosa, desusada entre nosaltres, de passar d'aquell pub de Boston a una escena d'un clochard o homeless en un Starbucks parlant sobre Melville amb la cambrera. I tot seguit, glossant la mort recent d'una cosina de sa mare que, en la primavera del 1938, havia fugit de Castelló i les bombes del feixisme fins a Almería, a les galligotes de son pare. I després, rere erudicions afectives sobre la mort de Txékhov i la de Tabucchi, confessant un dels seus descobriments dels darrers anys: que Joan Fuster li serví per a la comprensió de Sartre i viceversa. I dit això, evocant una minuciosa crònica autobiogràfica d'un concert de Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic (de Barcelona).
I si l'itinerari de la teua lectura arriba al pub de Russafa, hi trobaràs la notícia de germanor magnífic llibre de Ramon Ramon, i una glossa intensa del simpàtic Churchill, i tot seguit la boira densa de Requena, i una tria maniàtica de velles pàgines en la Cuesta de Moyano (de Madrid)... I fins i tot una inexacta referència a les meues opinions en una conversa compartida a Benassal, i regada amb bon vi, quan ell estava acabant aquestes «Notes disperses» rebels i sentimentals, de la raça del millor «relat de la identitat valenciana» de Joan Fuster, i tantes crítiques musicals i literàries en Levante, i els poemes de Mala memòria, germans de tantes pàgines valuoses, inoblidables, escrites «dues o tres pintes més tard».
