Quan escrivia per primera vegada la lletra t minúscula, no pensava en l'oclusiva alveolar sorda. Em venia al cap la visió gràfica del cim de la muntanya del Garbí i de la creu que en sobreïx. Per a mi, el signe i el símbol religiós tenien la mateixa forma. Així va ser fins que un dia, mirant la seua versió en majúscula, vaig descobrir que no acabava de formar la creu. Contràriament, trobí un espai doble separat per una línia on convivia la ciutadania religiosa i aquella que no ho és. Aleshores vaig adornar-me que la societat, com la t majúscula, és més plural del que sembla. Hui eixa visió d'una lletra és un bon argument per a reflexionar al voltant de l'aconfessionalitat i el laïcisme. Resulta complex però espere que el lector i la lectora perdone l'atreviment.
No és fàcil marcar la diferència entre el que és aconfessional i laic. El primer terme es referix a la no existència d'una religió oficial mentre que l'altre demana que s'aparte de l'àmbit públic la religiositat. La Constitució diu que no hi ha confessió oficial però cadascú ho entén d'una manera. Les autoritats conservadores gaudixen encara de presidir processons. No fa molts anys, al Camp de Morvedre, els alcaldes del PP es convidaven uns als altres a la processó del dia gran i no a l'acte institucional o popular de les festes majors. En un poble de l'Horta Nord, la corporació aprovà no presidir les processons i el grup Popular, incomplint un acord democràtic, optà per presidir-les en compte d'anar a l'acte religiós amb la resta de feligresos i feligreses.
La realitat és que la cultura popular resulta heterogènia. Depén on es mire, hi ha major o menor presència religiosa. La Muixeranga d'Algemesí o les danses del Corpus de València formen part de la t minúscula més positiva. Sense la religió, no s'entendrien, malgrat que són més que rituals espirituals. Uns altres casos, com les falles o la «Tomatina» de Bunyol, estan més prop de la t majúscula i el valor religiós importa poc.
La vida està encara plena de fets que resulten incomprensibles en l'actualitat. Per exemple, no s'entén com l'himne d'Espanya, país no confessional, aprofite per a acompanyar l'eixida d'una imatge al carrer. A Estivella el director de banda Josep Martínez optà per no fer-ho fa anys i no ha passat res. Tampoc es comprén com encara funcionaris i funcionàries acompanyen les processons. La visió de militars, guàrdies civils i legionaris dels dos sexes en Setmana Santa o Corpus encara és una realitat.
En definitiva, la societat ha d'avançar en llibertat i tolerància. El laïcisme ben entés és una bona teràpia. La visió de la te majúscula, després de conéixer la seua homònima i confessional minúscula, resulta saludable. Continuem, doncs, respectant-nos millor. Així, les persones creients i les no creients serem més lliures.
