La ideologia de Guillem Ramon Català es pot veure clarament en molts episodis que ens reporta, sobre aquella confrotació bèl·lica que dividí la societat valenciana del moment i que seria definitiva per a molts aspectes -i no només els culturals- de la vida dels valencians de l'època postagermanada. En aquest sentit, cal advertir que Guillem Ramon Català centra el seu interés a justificar les autoritats del cap i casal del regne de València, a les quals òbviament defensava per lligams personals i familiars, i també s'esforça a ressaltar l'actuació de les autoritats representants del rei, o alguns nobles regnícoles, com ara el comte d'Oliva, i d'altres forasters, com ara el marqués de Cenete, Rodrigo de Mendoza, germà del lloctinent general de València, per qui, per contra, no sent cap simpatia. Català, pel que fa a la revolta agermanada, cal advertir que, si bé en principi es mostra moderat en les seues apreciacions sobre aquell moviment revolucionari, a partir de la desfeta de Gandia i del saqueig d'aquella vila a mans dels agermanats, augmenta el to contrari als revoltats. En general, tampoc mostra cap simpatia pels castellans dels exèrcits mercenaris que transiten pel país en aquell temps.
Respecte a l'estil i la llengua, cal assenyalar que, tot i la proximitat cronològica, Català es troba ben lluny dels recargolaments de la «valenciana prosa» de Corella o de Miquel Peres i, per contra, el seu llenguatge s'acosta sorprenentment al valencià «modern» que podem trobar en textos posteriors, com ara el de Beuter, coetani seu. Finalment, cal dir que Català recull algunes frases o expressions eixides de boca de personatges castellans, en aquella llengua; però, també, en aquella llengua parlen alguns dels grans nobles valencians quan s'adrecen al castellà lloctinent general del regne, encara que no tots, ni sempre.
El relat de la guerra de les Germanies reportat per Català és un dels més extensos en la nostra llengua que ens han arribat i, segurament, és un dels que transmeten amb més força el que significà aquell enfrontament armat en terres valencianes. Sense arribar a l'extrem de Viciana, que pretén potser erigir-se en testimoni de tota la revolta, també podem detectar la voluntat claríssima de deixar memòria per a l'esdevenidor, en l'obra de Guillem Ramon Català. I és just recordar-lo ara que fa cinc segles del començament d'aquella revolta en què el poble valencià -com mai abans ni després- va ser protagonsita indiscutible, encara que ningú, pràcticament, se'n recorde.
