A casa dels Soto

L'arribada a casa dels Soto va ser triomfal i inoblidable. Dubte que puga sentir-me de nou millor acollida enlloc que aquella nit de juliol de 2014. L'enorme distància i la separació dels meus fills donava intensitat al moment, i aquesta família ho va suavitzar amb la seua dedicació.

Nayo i Reyna eren els pares, Cyntia, Jenny, Rossi i Ana, les quatre filles, unes xiques amables, treballadores i boniques que quan s'arreglen no les supera ni la millor escena d'una telenovel·la de gran audiència.

Nayo i Reyna van arribar als Estats Units de ben joves. Tots dos venien de Jalisco. Van arribar a Nou Mèxic per començar ben bé des de zero. Al començament, hi van treballar molt dur fent de tot una mica: netejant i pintant cases, arreglant jardins, posant hamburgueses i begudes al McDonald's. Amb el temps, van anar trobant nous treballs i coneixences i establint-s'hi, fins a arribar a muntar una empresa de construcció i mudances amb vint-i-cinc treballadors al seu càrrec i el patrocini d'un equip de beisbol. Mentrestant, van vindre les quatre xiques, una cada tres anys més o menys, i amb elles les mudances de les seues respectives cases.

La casa dels Soto era una casa gran i acollidora, envoltada de verd i plena de llum on vivien tots sis amb quatre gossets, un cavall, gallines i, de tant en tant, un grup de cabres que netejava l'herba de manera sostenible.

A aquesta casa vaig arribar jo tres nits després d'haver aterrat als Estats Units. Abans havia contactat amb ells des d'Espanya per correu electrònic amb un parell de missatges.

No sabia ni qui eren, ni quants eren, ni on vivien, ni com es deien, només coneixia el nom de la mare, Reyna Soto, i pel cognom sabia que eren d'origen hispà i que probablement parlaven més espanyol que no anglés, i així m'ho van fer entendre prompte.

Tot el que tenia era un correu electrònic i un parell de números de telèfon. Sabia que en arribar a Santa Fe havia d'esperar una mica perquè estaven de vacances i no tornaven a la ciutat fins a uns dies després de la meua arribada, ara bé, no sabia ni com i ni on ens trobaríem.

Amb tot, la nit d'arribada a casa dels Soto va ser inaudita, impagable. Mai de la vida he sentit una acollida tan sincera, càlida i envoltada de tanta curiositat.

Encara recorde el pes de les dues maletes en intentar baixar-les del primer pis de l'apartament on m'havien allotjat fins aquella nit, i després pujar-les a l'andana de la casa dels Soto.

Aquella andana era un espai peculiar i acollidor. Hi havia dos dormitoris, un bany, un gimnàs, una cuina americana i una taula de billar, a més d'una col·lecció de les més insòlites ampolles de tequila, fotos de rodeos, de cacera i altres moments de masculinitat i mexicanada exagerada.

Allà a l'andana es va anar acostant tota la família a ajudar-me a arrossegar dues maletes immenses, de més de vint quilograms cadascuna, a més de bosses diverses. La pujada per les escales la recorde vívidament. La moqueta beix, la barana de fusta i els pòsters de quasi mida real de les quinceañeras de les tres filles majors.

Per si no estan familiaritzats amb aquest aspecte de la cultura mexicana i tampoc no omplin els buits vitals amb telenovel·les, la quinceañera és la gran celebració vital, a banda dels seus casaments, per a les xiques mexicanes, és la seua puesta de largo. Quan les xiques compleixen quinze anys, les famílies fan una festa tremenda, les pubilles es visten de llarg, com si foren princeses. Vestits lluents i pomposos de colors turquesa, fúcsia, taronja o groc. La família i amics, en especial els íntims, van vestits en harmonia i de colors semblants a la xica que celebra.

Tot plegat, el resultat de les fotos era una portada de la revista ¡Hola! o un retrat de serials tipus Dallas o Falcon Crest.

Després d'aquella llarga i empinada escala, la cosa va anar així: tots van fer cap al pis superior, on Antònia -una xica de Mallorca que venia també a treballar com a professora visitant- i jo ens instal·laríem durant un parell de setmanes. Allà totes dues ens miràvem amb complicitat, dissimulant la sorpresa i mostrant l'alegria de veure que havíem caigut en bones mans.

Amb els Soto vam estar ben cuidades, guiades, obsequiades, no ens va faltar de res: ni conversa, ni informació, ni bon menjar, ni connexió a internet, i fins i tot vam tindre un cotxe a la porta de casa a la nostra disposició.

Però m'aboque de nou en aquella primera nit, tots reunits al pis superior, maletes per terra i la incertesa de tots els dies per vindre surant en l'aire.

Allà ens trobàvem, ells asseguts a les escales i nosaltres en dues cadires contestant expectants preguntes i indagacions innocents. Ens van oferir una cervesa, evidentment!, ja que els mexicans són reputats productors i bevedors de cervesa. I amb la calor de juliol i sufocades de pujar les maletes, la vam acceptar amb molt de gust.

La fotografia era ben corprenedora. La família recollida i asseguda a les escales, observant-nos amb curiositat i simpatia, explicant-nos algun detall d'ells, però sobretot volent saber de nosaltres i d'Espanya. Nosaltres, per la nostra banda, absorbint les vibracions i el sabor de la cervesa i de l'acollida, d'una llar provisional, però ben preuada i captivadora en aquells moments.

Els dies posteriors havien de ser un tràfec laberíntic d'anades i vingudes, de gestions, de compres, de documents a omplir, però la dolçor dels Soto els va tornar menys aspres i fins i tot molt agradables a estones, en especial, en despertar, a l'hora del desdejuni, i en el moment de tornar a casa al vespre.

Evidentment, en despertar de la primera nit quedaven encara molts detalls de la casa per descobrir, i en baixar a esmorzar a la cuina, vaig descobrir els motius religiosos que, tan integrats com estaven en la casa, m'havien passat desapercebuts la nit d'abans. Una Verge en un altar petit i un crucifix formaven part de les seues parets amb tanta naturalitat que ni els intuïes en una primera mirada.

No deixava de mirar a dreta i esquerra, absorbida pels detalls i omplint-me de sorpreses visuals, quan vaig descobrir la cuina al fons del saló. Una estança gran separada per una barra coberta de ceràmica mexicana que creava un espai càlid de benvinguda. Una cuina plena de vida i d'atifells diversos, de colors, d'hores de faena sumades, una cuina on no quedava ni un racó per omplir.

D'aquesta cuina venia un aroma de café, fesols, frijoles, coques de dacsa, tortillas, ous remenats i salsa de xilis torrats. Cada dia, amb alguna variació, l'hora del desdejuni era un desig acomplit, una recompensa a la faenada del dia d'abans i un pròleg de força per a encarar una jornada amb ves a saber quants entrebancs i vicissituds inesperades.

L'esmorzar era un moment tendre i acollidor. Allà ens trobàvem sempre amb algun membre de la família que hi seia per parlar i riure una estona amb nosaltres, o simplement, per prendre un café i fer-nos companyia. Tot plegat, eren unes trobades agradables que m'omplien d'ànim. Si no arriba a ser per aquestes càpsules d'emocions diverses, encara crec que hauria fet la maleta i hauria fotut el camp cames ajudeu-me.