Hi ha qui confon l'existència o inexistència d'una paraula o expressió en valencià amb la presència o no del vocable en qüestió en els diccionaris o, millor dit, en el diccionari «canònic». Això passa amb els/les que tenen un empatx de normativa i, alhora, una visió estreta de l'extensió del camp de les nostres paraules. Un d'estos, amic de fa molts anys, em va dir fa uns quants mesos que «robo» no existia en valencià. Vaja, una cosa és que m'haguera dit que eixa paraula és un castellanisme, un vulgarisme, etc., però no, que no existia. De res va servir dir-li que la pot trobar en el Diccionari normatiu valencià, com a col·loquial. Al cap de pocs dies, almorzant junts, i parlant dels abusos que es cometen amb els jóvens titulats hui en dia, va dir, entre mos i mos «Els sous que paguen alguns c. als jóvens és un 'robo'. I tenia raó, i aixina li vaig contestar: I tant que és un robo». Eixa apel·lació a la inexistència (irreal) d'un terme succeïx molt quan la paraula s'acaba en «-o» àtona, com ara «barco», «bovo», «gasto», «rabo», «robo», vocables estos d'ús corrent en la parla valenciana, i normatius, amb presència en el DNV, però qüestionats o rebutjats per l'ortodòxia ligüística. Però tenim més de sis-cents vocables que s'acaben aixina, com també «amo», «brullo», «caldo», «carro», «ferro», «fofo», «ganxo», «gorro», «guapo», «llomello», «regomello», etc. A la prevenció contra la validesa normativa de les paraules acabades amb «-o» àtona ajuda el fet que hi han moltíssimes paraules que en castellà s'acaben d'eixa forma, mentres que en la nostra llengua es perd la «-o», com ara «abecedario»/«abecedari», «culo»/«cul», «decreto»/«decret», «difunto»/«difunt», «gato»/«gat», «estilo»/«estil», «malo»/«mal», «plato»/«plat», «punto»/«punt», «saco»/«sac» i millers més.
Tornant al «robo», 'acció i efecte de gastar' és una paraula i forma condemnada a l'ostracisme normatiu per l'elitisme lingüístic, que preferix «robatori», vocable també normatiu i usual, sobretot a Catalunya, però no hi ha necessitat d'ocultar els «robos», tan habituals en la pràctica i en la parla. Si entrem en el Corpus Informatitzat del Valencià, de l'AVL, vorem que Antoni Canals ja usava el «robo» en 1395 i Joanot Martorell, en el segle següent, en el Tirant lo Blanch, i no ha deixat d'emprar-se, ni oralment ni per escrit, en els segles posteriors. Per tant, la tatxa de barbarisme que l'integrisme lingüístic li atribuïx no és massa comprensible. Una altra paraula que no ha tingut els favors de l'elitisme noucentiste és «gasto», 'acció o efecte de gastar', sinònim de «despesa». Eixa paraula també la tenim documentada des de ben antic. Apareix en el Diccionari de rims, de Jaume Febrer, de 1371. I com «robo» no ha deixat d'emprar-se fins ara. És un vocable normatiu arreplegat pel DNV. També el registra l'ésAdir, el portal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I per a saber més dels «gastos», lligguen l'article «Un gasto totalment necessari», en el blog «Pren la paraula», d'este mateix diari, de Josep Lacreu. I arribaran a la conclusió, si ho dubten, que els gastos existixen també. Com els robos.
