No vaig assistir a cap acte oficial del nou d'octubre i crec que vaig fer bé. Sobretot, perquè no vaig trobar res programat amb la suficient força per fer-me eixir de casa. Mentida! Haguera pogut acompanyar els joves a la manifestació de la vesprada, però, com van amb les seues coses, no vaig voler fer de carabina ni vaig tenir ganes d'anar tot sol a València a fer mala sang per culpa d'un bon grapat de feixistes que la nostra lamentable televisió els posà al mateix nivell que als manifestants. Ho vaig veure en les xarxes socials, perquè encara no he trobat el motiu per seguir aquesta «nova» televisió de casa nostra ¿Com pot, sense immutar-se, una locutora d'À punt dir que els que volien boicotejar una manifestació eren anticatalanistes que s'enfrontaven als catalanistes? Com pot dir que els manifestants feien els «seus» castellets? Sembla que ni tan sols no saben què és una muixeranga i que, molt probablement, els castells de dalt provenen d'ací. Una cosa és que la nostra televisió siga irrellevant —que ho és—, com diu Rafa Xambó, i una altra que no sàpia donar una notícia objectiva com cal. Com pot posar en el mateix sac el personal que es manifesta democràticament amb uns quants que volen boicotejar la lliure expressió? Mira si era fàcil explicar-ho, com ho va fer aquest diari: «La policia nacional bloqueja l'amenaça ultra i evita el boicot». Jo em vaig manifestar contra el tancament de Canal 9 encara que feia anys que ja me n'havia desconnectat a casa meua perquè era una televisió amb molt poc trellat. Espere que no m'hauré de manifestar per salvar À punt, sense haver-me connectat de nou. I això que diuen que ara manen els nostres. Espere que la notícia que circula que volen fer programes en castellà per guanyar audiència no siga veritat, perquè, si és així, la desprograme totalment de les meues televisions. Teles en castellà ja n'hi ha un fum. Per això, cal una televisió pròpia que es singularitze, que es faça «rellevant» amb un discurs que no repetisca la visió oficial i carpetovetònica de l'altiplà.
Encara com el Molt Honorable president, Ximo Puig, va fer un discurs reivindicatiu: «la paciència dels valencians té un límit». Un discurs, però, que quedarà com si parlara amb la paret, perquè planteja una batalla perduda: «Espanya necessita assumir que les singularitats són una riquesa i que la igualtat real entre persones constitueix l'únic camí per a un projecte comú». Té raó el nostre president, però s'equivoca. Això tan obvi no ho entendran mai «ells», els mateixos de sempre. ¿Com ho han d'entendre els mateixos que li volen prohibir que parle, amb la llengua de Morella, amb els germans del nord i de mar endins? Impossible!
