Haver acudit a la severa Sala del Justícia de Morella, a participar en la més important reunió cultural que jo haja conegut sobre l'autonomia valenciana, i poder mirar pels finestrals gòtics les serenes muntanyes callades del nord valencià més pròxim a la resta d'Europa, autoritza a plorar per les misèries polítiques ara imposades i a no perdre el nord de l'autonomia.
El plural conclave d'activistes de l'ideal, era organitzat per les generacions d' Alfons i Ausiàs Llorenç, personalitats úniques capaces d'ajuntar aquelles voluntats o melancolies amb el títol de «Congrés Internacional sobre l'Estatut de Morella i la construcció d'Europa». I evocava des de diverses savieses i protagonismes, una efemèride jurídica, creada l'any 1979 per joves savis de la Universitat de València, ara ja gent gran, com Lluís Aguiló, Vicent Franch i Manuel Martínez Sospedra. De 40 en 40 anys: des del nonat Estatut que les Corts de la República havien acollit el dia abans del començament del gran crim anomenat «Guerra Civil», tres ciutats van veure nàixer projectes d'Estatut per als valencians: Elx, Morella, i Benicàssim. És només el d'eixa turística ciutat el que, sense fer massa cas a les altres propostes, amb reformes i retalls, ha arribat fins ara. Així, el d'Elx ha quedat com un acte de voluntarisme quasi oníric, i el de Morella com el més elaborat en aquells temps impetuosos, quan encara es podria creure amb bona fe en una autonomia agermanadora dels valencians amb els països germans, en una Espanya Federal, i per cert, en una autonomia que encara ara és molt superior al que la rutines socials valencianes havien treballat per a demanar. Si no, ¿per què suportem un finançament raquític i insultant, tanta distància entre comarques i sectors socials, ignominioses fronteres contra el corredor mediterrani, o els intents de paralitzar l'educació multilingüe, imprescindible per a les noves generacions d'Europa?
Tals desastres, i tants altres que ací no caben, fan que gemegar a Morella sobre allò que pogué haver sigut i no va ser -el dia que tornàvem a soterrar Franco, i a Barcelona no cessava allò impossible que no cessa-, equivalia a comprendre que sense aquelles voluntats sàvies i minoritàries del 1979, ara no tindríem absolutament res, ni de simbòlic ni de real, ni reclamaria ningú res. Ah! Un màxim plaer d'aquelles sessions va ser escoltar a Vicent Torrent, entonant una cançó feta per a aquells moments de dolor i d'esperança, i encara necessària, titulada Pamflet i mai no enregistrada, mentre pels finestrals gòtics es veia l'horitzó de les muntanyes del nord.
