En valencià tenim dos classes de revoltes. Una és la que descriuen tots els diccionaris, que és la que fa referència a 'alçament contra l'orde polític i social establit, sedició amb agitació', «L'exèrcit va reprimir la revolta», com exemplaritza el Diccionari normatiu valencià, seria una frase en què podem contextualitzar les revoltes; però no anem donant idees, l'exèrcit millor que es quede en els seus quarters, o fent, únicament, maniobres innòcues. El que ocorre a Catalunya, encara que pot paréixer una revolta, probablement és, més prompte, una hiperrebolica, però no una revolta total. Però deixem la «rebolica» per a unes quantes línies més avall. L'altre significat de «revolta» és el que es referix a «girada», 'tros de carretera, de via de ferrocarril, de camí o de riu, en què hi ha un canvi de direcció', 'desviació sobtada de la línia recta', «És una carretera plena de revoltes, i es produïxen molts accidents», «Abans d'arribar a l'assut, el riu fa dos revoltes, primer, una a l'esquerra, i a continuació, una altra a l'esquerra».

Ja se sap que els rius es desvien a una banda o altra, sobretot, per causa de les riuades o avingudes fluvials. I a la part que giren es mengen llastres dels màrgens que el voregen, per això tenim la dita «Menja més que una revolta de riu».

La paraula «revolta», en el sentit de «girada», és molt pròpia de la parla valenciana, i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat carta de naturalesa normativa, definitivament, a eixa accepció incloent-la en el DNV. En el català oriental s'usa més la forma «revolt», en el sentit que comentem. «Revolta» té també l'accepció de 'circumloqui, preàmbul', «No vages pegant tantes revoltes i ves al gra». Un «volantí», 'volta que es fa amb el cos, especialment recolzant el cap o les mans en terra', és també una revolta.

Com deia més amunt, ara vejam la «rebolica» i el seu verb corresponent, «rebolicar». Una «rebolica» és 'conjunt de coses desordenades', «Quina rebolica que ha fet el xiquet en el quarto, tot escampat!», però té també el significat d''avalot, tumult, confusió, rebombori, desorde', «Entre els manifestants d'una banda i de l'altra, s'arma una bona rebolica». Eugeni S. Reig en El valencià de sempre exemplaritza molt bé l'ús d'eixe vocable, amb definicions ben precises i amb cites d'escriptors tan destacats com Enric Valor i Josep Piera. I el verb parent de la rebolica és «rebolicar», que és 'armar reboliques', 'desordenar (una cosa) movent els seus elements, les seues parts o la disposició establida', 'moure rebombori, causar desorde', «El xicon ha rebolicat tota la cuina, ara no trobe res en el seu lloc», «En un moment, Leonor ha rebolicat tota la classe». Girar-se l'oratge, remoure's els núvols també és 'rebolicar-se el temps'. I si mengem dolç i salat alhora, o coses indigestes, també se'ns pot rebolicar el ventre.

El model lingüístic noucentiste no reconeix massa les reboliques ni rebolicar. Nosaltres, l'AVL, els diccionaris valencians i el de l'Enciclopèdia Catalana, sí. Per tant, seguirem rebolicant i fent reboliques; almenys parlant i escrivint.