Sabem que Elionor d'Aragó i de Castella, coneguda com Elionor de Villena i, més tard, en prendre els hàbits de monja clarissa, com Isabel de Villena, va nàixer el 1430, segurament a València, i era filla il·legítima del noble i escriptor Enric d'Aragó, més conegut també amb l'apel·latiu que recollia el topònim del seu major feu: Enric de Villena. Emparentada amb les cases reials d'Aragó -els Barcelona i els Trastàmares- i la de Castella, va ser educada a la cort més moderna de la península Ibèrica -la de València-i degué rebre una formació pròpia del seu status social, sota la protecció de la reina Maria, la qual degué veure en aquella criatura una espècie de filla, ja que ella no va poder portar al món cap descendent.
Amb quinze anys, Isabel de Villena -ara ja amb aquest nom- fou la primera novícia que ingressà al monestir femení de la Trinitat, fundat per la reina, i anava a ser la primera abadessa filla d'aquella casa on, amb el seu prestigi familiar, però, molt probablement també pel seu carisma personal, es convertí en un poderós reclam per tal de portar endavant les obres del monestir, captant donatius i, encara, noves vocacions entre les filles de les famílies més distingides de la ciutat i del regne de València, que així quedaven lligades al projecte. Un món de dones, doncs, el que va envoltar i va saber construir la noble sor Isabel.
Preocupada per la formació de les seues germanes i filles de religió, va redactar, entre altres escrits ara perduts -almenys, degué escriure notes per al seus sermons-, una Vita Christi que passa per ser una dels més originals del segle XV, atés que l'abadessa de la Trinitat s'esforçà a destacar el paper de les dones que envoltaren a Crist i, en especial la seua mare, Maria, i també la Magdalena. Un parell de dones que, des de l'òptica de la monja valenciana, es converteixen en models per a la vida religiosa femenina: per a les monges que entraven amb vocació religiosa i, també, per a aquelles que no en tenien cap i que es veien forçades a renunciar al món. Quan sor Isabel va morir, el 1490, el volum, quasi acabat del tot, va ser finalitzat per sor Aldonça de Montsoriu, tot atenent els desitjos de la reina Isabel de Castella, que havia demanat un exemplar del llibre. L'alemany Lope de Roca acabà la impressió el 1497 i s'incloïen les opinions de l'abadessa Montsoriu, que, en una elegant carta proemial va ser qui ens va revelar qui n'era l'autora: Isabel de Villena, una dona excepcional.
