En el dia del 101é aniversari de la Revolució Russa, i a tres dies de l'imprescindible «anem a votar» mirant Madrid, aprofite per a compartir amb amarga felicitat la idea «Anem al cine», en tots els gèneres en què han estat educades les nostres emocions i la nostra memòria moral.
Però si l'excusa no et pareix necessària -sense el cinema soviètic i la galàxia Hollywood de fa un segle, res no existiria-, m'avinc a compartir amb tu -qui sigues, lector i espectador!- que a València s'han creat recentment algunes de les millors pel·lícules locals i europees del caòtic segle XXI, com La família (Dementia) de Giovanna Ribes; M'esperaràs de Carles Alberola; o La banda, de Roberto Bueso. Les tres, de gèneres diferents resolts amb dificultats econòmiques i èxit artístic, s'estan projectant, amb altres referències del documental, l'animació o els curtmetratge, en un cicle Cine valencià/cine en valencià, en la sala de la SGAE a València, al llarg del novembre.
I si això tampoc t'importa, t'avise de la pèrdua de temps de les teues experiències cinematogràfiques, si no has vist, per posar el primer exemple, La família (Dementia), on, amb conscient experiència vital i familiar, Giovanna Ribes aporta una creació de la decadència i la imaginació vinculada a la demència senil, en contacte amb les xarxes emotives i morals entre els éssers humans, en paisatge rural i urbà, d'Europa i... de València, l'horta vora l'Albufera i el carrer i els interiors de la ciutat diversa i oberta.
En blanc-i-negre, és a dir, amb la plural i il·luminada paleta de matisos entre els negres i els blancs. Realisme líric -sense haver de triar entre tràgic o màgic-, que podies haver vist, però no millor, en el cinema mediterrani de fa unes dècades. Tot en una autèntica rapsòdia d'humanitat de primer pla o de perspectiva pròxima, i de paisatge al vent, amb cada generació en un diàleg escindit des de la Guerra d'Espanya fins al multiculturalisme pràctic dels carrers actuals. Basta contemplar Pep Cortés dirigint la simfonia d'un castell de focs al costat d'un gramòfon que d' attrezzo quasi esdevé personatge, per a participar d'una nova mirada de sempre a la llum i la música del Mediterrani: o siga, la mer toujours recommencée, que deia Paul Valéry, per a referir-se a la mar o a la comprensió de l'aventura i el dolor de viure cada dia.
Comprendràs que has d'anar a buscar tal meravella, com les altres contemporànies, si, com resulta impossible de comprendre, no t'ha arribat proposada per cap empresa o canal públic o privat de València, Espanya, Europa o el món.
