La primera vegada que em presentaren la lletra d en una llibreta de cal·ligrafia, vaig trobar-la acompanyada del dibuix d'un dit. Des de llavors, l'esmentada consonant apareix sempre amb eixa part de la mà en el meu subconscient.
Amb el dit assenyalem objectivament. A voltes, menyspreem o fins i tot manem dictatorialment. L'abús del dígit ens transforma, en alguns casos, en dictadors o dictadores temporals o permanents. Una professió que, encara que no està de moda, malauradament continua vigent. Els grans dictadors llatinoamericans o africans o les dictadures soviètiques ja s'han extingit. Tanmateix, davall la paraula democràcia, continuen presents en països i inclús en accions concretes de persones polítiques que estimen la democràcia. No fa molt, el meu amic i investigador Santiago Mateu ha estat a Rússia. Em diu que tot continua igual amb la dictadura del Kremlin. Fa uns anys hi vaig estar. Les guies turístiques em deien que tot va bé si calles i no t'oposes al govern. Mentrimentres, la classe política internacional calla o es manifesta amb actituds intolerants com les del president Trump.
No tot acaba en les nacions. Hi ha també actituds tossudes carregades d'autoritarisme que no resulten saludables en un estat actual que es diu de dret. No es pot entendre, per exemple, la cabuderia del regidor Grezzi en la comissió investigadora de l'EMT. Es va obstinar a estar present quan declararen els treballadors o treballadores sense tindre en compte que amb la seua assistència podria vulnerar-ne algun dret. Una llàstima que un polític com ell, qui tan profitosament està obrint pas a la bicicleta en el tramat urbà, no vullga aplicar més intensament la virtut democràtica del consens per a continuar avançant en eixe i en uns altres temes.
Estos dies els partits polítics amaguen els dits. Les eleccions manen. Intenten dissimular l'excés d'assessors i assessores que han estat triats de manera digital. Algun dia caldria limitar-los més i demostrar una major confiança de la classe política en el funcionariat. Este podria ajudar-los més en els seus menesters. És clar que, si les tasques són les de fer faena per a un partit des de l'espai públic, el personal de l'administració no podria realitzar-les. Però no crec que els assessors i assessores s'hagen inventat per a eixe treball. Caldria, doncs, limitar la «dedocràcia» política.
En definitiva, escrivim, quan toque, la lletra d. No hem de discriminar-la. Però, quan la mirem, pensem també en la «dedocràcia». No intentem mai justificar-la ni tan sols com a mal menor. No tolerem cap autoritarisme, per insignificant que siga, perquè acabarà ofegant-nos i ens apartarà de la nostra condició de persones lliures.
