11 de noviembre de 2019
11.11.2019

El xicon té nóvia, festeja amb una pobila

11.11.2019 | 04:15
El xicon té nóvia, festeja amb una pobila

La llarga frase del titular de hui la vaig sentir a un veí fa unes quantes setmanes. Es referia al seu net, que s'havia posat a festejar amb una pobila, és a dir, amb una 'filla única', perquè la parella «pobil»/«pobila» té el significat de 'fill únic o filla única d'un matrimoni, d'una parella'. En moltes zones valencianoparlants és vocable ben viu i d'ús corrent, però va perdent força entre la jovenalla, tal volta perquè cada vegada hi han més fills únics i filles úniques i va desapareixent la singularitat i particularitat d'este terme. És una denominació molt genuïna del nostre parlar, que a mi m'agrada molt, potser perquè jo he sigut sempre pobil. En la parla catalana tenen i empren les formes «pubil» o «pubill». En la frase del titular d'esta columneta tenim el terme «xicon/a», que és un derivat de «xic/a», 'persona jove', sense molta (o gens) fortuna en el valencià de llibre, però arreplegat en el Diccionari normatiu valencià; i vocable normatiu, per tant. El DNV, en l'entrada «xicon», considera que eixe vocable pot tindre el sentit de «nóvio», 'persona que manté relacions amoroses amb una altra, sovint amb la intenció de casar-se o de conviure', paraula admesa com a normativa per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Encara que, per al purisme lingüístic, té l'estigma de castellanisme, és un mot que apareix en l'Spill, de Jaume Roig, i en el Vita Christi, d'Isabel de Villena, en el nostre Segle d'Or, en 1460 i 1497, respectivament. Com que a cap dels dos literats els podem considerar «quintacolumnistes», introductors de barbarismes, caldrà col·legir que és una paraula valenciana i ben integrada en la nostra parla. I si deixem el «nóvio» i busquem la «nóvia», trobem més antiguitat en el seu ús, ja que apareix en 1410, en els Sermons de sant Vicent Ferrer, eclesiàstic que parlava una llengua comunicativa per tal que tots l'entengueren. Per tant, els seus oients sabien què era un «nóvio» i una «nóvia». I si escarbem en el Corpus Informatitzat del Valencià, ens adonarem que eixes dos paraules les han emprades en les seues obres autors d'èpoques posteriors i, més encara, en època contemporània. Les alternatives als nóvios i a les nóvies, emprades i induïdes pels fomentadors del valencià artificiós i de plàstic, com són «nuvi»/«núvia» o «promés»/«promesa» estan molt bé en altres variants d'esta llengua, però estranyes i rares la valenciana. De manera que podem cridar «Visquen els nóvios», sense que cap sabut o sabuda ens puga recriminar dient-nos «No es diu 'Visquen els nóvios', es diu 'Visquen els nuvis». Per cert que el Salt.usu, inventat per l'il·luminisme de la Direcció General de Política Lingüística, traduïx «Visquen els nuvis», en una mostra més del seu valencianisme de plàstic. En el titular de hui també tenim la paraula «festejar», 'tindre relació, dos persones, amb la intenció de casar-se o de viure juntes'. Un vocable, amb eixe significat, molt particular, a hores d'ara, de la nostra llengua. En castellà té un altre sentit, i «festear» està en desús.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook