Ràbia. Sigues com una basa d'oli, que topetes amb el que et trau les anguiles del cabàs, i esclafixes. Fer-nos parlar és fàcil, quan hi ha un punt feble guaitant. Ausades que ningú ens alliberem de tindre'n almenys un. Un fum de coses trobe que em fan enfadar tant, que repten fins a l'extrem la gestió del meu autogovern. Quan em mire en l'espill de qui més vullc, més potent és l'experiència de tractar de dirigir-me alhora que compartisc. Aclarir-me amb mi i les meues circumstàncies, mentres que convisc.
El sistema de benestar personal es recolza en uns pilars fonamentals que l'enfortixen i l'afluixen al mateix temps. Les institucions que regulen cada àmbit que forma el tot individual, han d'estar ben avesades en trellat, paciència, coneixements, bona voluntat i habilitat comunicativa, donat que està connectat -i apegat- per via directa amb altres sistemes que -potser- s'organitzen distintament. També va tot per l'aire, a voltes. Necessitats i recursos, buits i saturacions que fan la vida més entretinguda, per descomptat.
Que no ens para bé demostrar l'enuig, és una de les normes implícites que s'aprenen prompte en els pactes d'aliances. Veges, estar «més calent que el tio la veta» o que algú ens estufe perquè estem en conflicte, agradable no és. Tanmateix, la pau passa tant per tindre clar que no volem guerra com per saber discutir. Ma que n'hi ha de bollit! Que ahí precisament està el tema. L'educació, base imprescindible i resposta a cada pregunta -siga quina siga-, és un xiquet de bolquers en el terreny emocional, sobretot en societats occidentals com esta, on es valora el producte racional per damunt del sentit productor que el genera i el valor real que representa. Si més no, hi ha més manques. Un polític gira la cara i no mira als ulls d'una dona, sobreviscuda a la violència de gènere, menyspreant-li les raons que dona (defenent la no politització del tema) perquè les exposa acaloradament.
El respecte hauria d'anar primer, però quan està danyat o absent, el dolor crida. I és comprensible. Ens sentim malament, incòmodes, fins i tot culpables, quan la fortor d'un sentiment negatiu ens pot. No nasquem sabent, estem desentrenats des de generacions. Però l'empatia és amiga dels fets que preguen atenció. Contràriament al cregut, la malíccia s'hi descontrola quan més reprimida està. Ofegar-la o amollar-la atrotinadament, abandonant-la, no servix. Quan res l'alleuja, ens queda acompanyar-la, encara que siga remugant? i descobrint els límits lícits. Perquè una ràbia crònica és contraproduent, però, sovint, esclatar i dir prou, és precís.
