Nova York, 23 de març de 1998. 17:48 hores. Donnie Salerno fa mitja hora que espera la pròxima víctima dins del vestidor. Silenciós i blanc, l'immoble és d'un interiorisme tan selecte com insuls. Hi ha accedit amb la clau que li proporcionà el marit de la dona que, si no passa res, serà assassinada abans de les 18:30 hores. S'anomena Sandrah Berkeley tot i que pràcticament ningú la coneix pel seu nom real. Tothom li diu senyora Hathaway a l'Upper East Side, per on vagareja cada matí tot sostenint, malgrat la delicadesa de la manicura francesa, les bosses de Gucci que n'evidencien l'estatus. Només les marques dolentes envasen els teixits en horrendes bosses de plàstic, mentre que les referències de renom saben que el paper de xarol i les làmines de seda dignifiquen prou més el conjunt de les adquisicions, sobretot en el recorregut de tornada a casa. Si més no, Donnie ja fa dies que la segueix i en coneix les rutines i dèries compradores.
Les dependentes de la Cinquena Avinguda saben que es tracta de l'esposa de Colby Hathaway, probablement un dels homes més rics de la ciutat, però no un dels més il·lustres encara que la seua particular Ventafocs calce uns Manolo Blahnik d'impecable factura. El senyor Hathaway és un ric d'última fornada. Simplement encertà tres o quatre operacions immobiliàries en el moment escaient i poca cosa més. A les acaballes dels huitanta, Manhattan oferia sucoses oportunitats especulatives si un tenia l'olfacte suficient per culminar una bona jugada. La sort o la puntualitat comptaven més que la trajectòria empresarial d'un bon agent. En deien que havia entrat en el negoci prou tard i de biaix, que no era un home llest, ni de lluny estrateg, i que en les distàncies curtes perdia tot el respecte que aparentaven les passejades en limusina pels voltants de Wall Street.
La inversió primerenca en un solar paral·lel a Central Park li atorgà de la nit al matí una distinció que el seu alé tardà tot d'una dissolia. Bevia a les nits, tal com havia fet sempre. Cerveses, sidra escocesa i ginebra a mansalva. La panxa vessada entre els plecs d'una camisa de Versace que ell no havia escollit palesava la rotunditat d'un llegat tan macerat com les seues finances, les quals li permeteren celebrar unes noces tan grandiloqüents com desencertades amb una jove amb qui només compartia el color dels cabells. Rossa com ell, Sandrah tenia poques coses en comú amb el futur marit. Trenta anys de diferència no desentonaven massa al nightclub del Soho on compartien mojitos de maduixa, tot i que sí que suposaven un notori contrast en el dia a dia.
Colby tenia seixanta-sis anys, però podia dir que era octogenari sense provocar cap tipus de dubte en l'interlocutor. L'obesitat li entumia els moviments i l'alcohol li havia marcit el semblant fins a acartonar-li els trets en un grisenc embull d'arrugues. A més, tenia per nas una castanya envermellida per les nombroses varius que s'hi esberlaven: una patologia prou habitual en els embriacs que l'acompanyant reia en assenyalar-li el peculiar nasset de ren Rudolph; un acudit que hauria tingut un mínim de gràcia si no fora perquè la forma arrupida dels narius es devia al consum abusiu de cocaïna i, per consegüent, a l'abast erosiu del vici en el respectiu septe nasal. No obstant això, a Sandrah no li havia fet mai nosa anar al llit amb ell quan la visitava al club perquè era generós abans i després de signar-li els xecs. Un bon partit, en definitiva, per a una supervivent dels suburbis.
El casament no va sorprendre ningú. Tothom sabia que si Colby Hathaway es casava algun dia havia de ser amb una dona com aquella. Amb tot, l'elecció de desestimar el clàssic vestit de nóvia per un discret Armani li obrí algunes portes dins una societat que valorava més les operacions de màrqueting que les d'estètica. Gràcies a una armilla de provada enginyeria tèxtil, els seus pits pneumàtics s'atenuaren sota una elegància reformulada. Nous uniformes per a una nova dama que havia mutat de l'alt nivell de la prostitució a l'alta societat de Manhattan. Més que dissimular l'escot, el que millor sabia fer era dissimular les aparences. I així, a colp de taló -també, de talonari-, la senyora Hathaway ensorrà un passat dubtós per tal d'abraçar l'onerosa vida dels milionaris que es desdejunen batuts verds sense traure's les pantofles mentre fullegen el Financial Times.
Pendent de cada soroll, Donnie Salerno recompta els abrics de pell que l'envolten i constata el bon gust de la víctima. Xinxilles, llúdries i visons sacrificats per a la litúrgia del poder. Una roba que la disfressa de dona madura a despit de no ser-ho. Trenta-dos anys són pocs anys per satisfer la voracitat mòrbida d'un marit de textura centenària. Durant els primers mesos de convivència, la fidelitat restava intacta, però al tercer any una reviscolada Sandrah necessitava recobrar el record de la carn fresca i tibada. Saber-se viva en una ciutat que sempre semblava més viva que ella. I, fet i fet, l'amplitud de la seua agenda s'agermanà amb l'amplitud d'altres esquenes.
Colby relacionà la manca de desig sexual de l'esposa amb algun afer extra. Quelcom inesperat i enrevessat alhora pertorbà la pau d'un vincle tan desigual com inestable. Primer, la desconfiança; després, el rancor. I pocs mesos després, l'informe succint d'un detectiu que confirmava la desfeta marital: Sandrah havia intimat fins amb tres homes distints en un sol mes a l'apartament que el vell li regalà a la 69a Avinguda. Un nombre massa suggeridor en un moment d'extrema susceptibilitat.
El marit contemplà les fotografies que revelaven el descarat adulteri mentre al seu interior flamejaven mil dimonis abrasits de fúria: el tast ardent dels cafés ràpids comprats pel xòfer a l'Starbucks de torn, possiblement un altre dels indrets on també li havia sigut infidel la seua estimada Sandrah. S'ho repetia. L'apartament de la 69a Avinguda. El mateix que li comprà per tal de farcir-lo de la roba que no cabia a la llar de la parella i que de sobte esdevenia una casa de barrets o, en tot cas, de gorres, perquè un dels joves que apareixia a les instantànies en duia una dels Lakers. Per a més escarni, era negre i prou més alt que Colby. La cirereta final d'una traïció tan cara com aquell habitacle secundari.
Durant dies, el neguit no l'alliberà d'odis que li voltaven per la ment en una dansa d'infernals deduccions. El divorci no sufocaria en cap cas la situació. No debades, l'apassionament i prestesa de les noces implicà una certa ingenuïtat per part de l'empresari, tan golafre d'entrecuix que no albirà les possibles conseqüències econòmiques d'una separació accidental. El fet de no haver signat cap acord prematrimonial era l'avantsala de la pèrdua d'un bon pessic o, en tot cas, la meitat de tota una fortuna. Poca broma, segons el seu assessor financer, el qual, sense preveure'n les conseqüències, l'abocà a una decisió tan roent com desesperada. I és que si la senyora Hathaway no feia honors al cognom adquirit, ja no podria fer-lo servir més. Ni ella, ni la Sandrah Berkeley que quedava nua, nuíssima, quan li llevaven les joies i els fulards. L'una no podia viure sense l'altra i tal vegada havia arribat el moment de no viure de cap manera. Totes dues, sense embuts.
