Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Lluís Meseguer

Opinió

Lluís Meseguer

Després de la pluja

Com ara fa deu anys, dins el marc de Congressos Ochenta años después 1939-2019, alguns savis i una conscient joventut escolten i comenten tragèdies i creacions dels exilis, en sessions obertes del Congrés internacional «Cultura i exili». És així des de fa tres vesprades, protegides per l'emergència la pluja, en l'edifici castellonenc de nom Menador -aquell treball terrible dels adolescents que menaven la rodeta del filat del cànem- i ahir en la Fundació Max Aub.

És així que, per tant, s'hi veuen dialogar voluntats acadèmiques i sentiments militants, plurals hipòtesis locals i solidaritats universalistes. I un fil roig del pensament, en la vesprada, recorre les tragèdies socials del segle XX, i les minúscules vivències d'alguns dels millors ciutadans del país, sotmeses al silenci esfereïdor de l'exili per l'Amèrica Llatina, França o la Unió Soviètica... o a la miserable Dictadura en el país. I es lamenta que les millors creacions d'aquells millors ciutadans no hagueren pogut preservat la llibertat i el progrés de la ciutat, de cada ciutat, de cada país, d'Europa.

En les exiliades vesprades de desembre, ací s'escolten les al·legacions de Manuel Aznar sobre l'any 1939 -any zero local i planetari-, i les reflexions d' Alicia Alted, en torno a las mujeres y el exilio d'aquell any, com de tots els exilis i tots els anys i sempre les dones.

I l'enciclopèdia memorial d' Antonio Altarriba i Sento Llobell sobre la historieta i el còmic contra la Guerra i el franquisme. I hauria comprés amb Jorge Urrutia els tres estats tèrmics i morals de la poesia, antes, durante y después de una guerra. I amb la peripècia tragicòmica de Max Aub contra Franco, segons Pedro Tejada, i els exilis valencians sintetitzats per Josep Palomero, i els gallecs constructors d'Amèrica explicats per Xosé Riveiro.

O l'exili de la llengua, que tingué els màxims mestres durant dècades en l'exili, en crònica de Vicent Pitarch. O la comprensió de quasi tot a través dels ulls infantils de la pel·lícula En el balcón vacío, de Jomi G. Ascot.

Ara mateix acaben -acabem- d'escoltar l'entusiasme crític de Paul Preston, de la London School of Economics & Political Science, i la Càtedra d'hispanisme Cañada Blanch. Queda acabar el dia sabent Volver a Canfranc de Rosario Raro, que està a Brno. I Després venen els anys, de Maria Folch, que està a Genève. I cròniques locals i internacionals de Joan Garí, Pasqual Mas, Vicent Usó.

No cal dir que les vesprades que dic, són les teues, derrotat o fill de derrotats pel temps de guerres que no havíem fet i en les quals «tots havíem perdut». Després de la pluja.

Compartir el artículo

stats