Un viatge cap a l'interior més carregat que mai d'allò intangible, d'allò que importa: la reflexió, els sentiments, els somnis... És el camí que ha fet Carmen Michavila en els últims dos anys, de la mà del mitjà amb què millor es desenvolupa, la pintura; un recorregut que ara mostra en una exposició a la galeria Alba Cabrera de València, batejada amb un títol que es presta a moltes lectures, «Job 38:11», i que podrà vore's fins demà.
«Ha sigut un procés de molta introspecció», comenta sense ocultar que la mort del seu pare, el reconegut pintor Ximo Michavila, li ha portat per eixa senda. «T'adones de l'important i que vivim molt de pressa, molt ràpid, sense parar-nos a reflexionar, mirar, observar. El meu pare era la meua guia i, de fet, el títol d'esta exposició li'l dec a ell, gràcies a l'anotació que va deixar en un paperet xicotet que vaig trobar casualment en un llibre seu. Jo ja estava treballant en tot això, però allò va ser com de sobte trobar-li un sentit global a tot, encaixar totes les peces», reconeixia a Levante-EMV. Encara fascinada en recordar aquell moment, creu que és bo «estar despert i alerta» perquè, en cas contrari, «hi ha missatges o detalls que et perds en esta vida».
Un reflex d'intimitat
Davant una mostra tan personal, Michavila confessa que cada traç i cada buit té un perquè. «Des dels paisatges en la part superior dels llenços es va baixant en vertical, des d'allò real a l'ensomni. Com la naturalesa, que va convertint-se a poc a poc en l'ànima, l'eteri... Però bo, hi ha qui fa la lectura totalment al revés i els veu des de baix cap amunt, com un renàixer», puntualitza per a poc després afegir: «És clar que, en l'art, si expliques molt, tanques portes, però la gent ho agraïx. Així ho entén tot millor».
En una sèrie centrada en «allò invisible» no falten detalls sobre eixa vida que no es pot veure sense l'ajuda d'un microscopi o un telescopi, ni grans espais buits que conviden a imaginar i són al·legòrics «del silenci que cal per a pensar», apunta. També hi ha esferes «molt màgiques» que evoquen no sols a les bambolles sinó també a les boles de cristall. Tot, en obres de molt diversos formats, fins i tot amb forma de camafeus i escapularis o collages plens de records molt personals.
I és que, com apunta en el text que ha redactat per a presentar l'exposició, «la invisibilitat és territori femení i el silenci el seu company de viatge. Quan una dona cosia un escapulari, creava una doble invisibilitat: El cosia en soledat i el seu ser estimat el portava amagat».
Eixa mirada conviu amb una altra a «les coses xicotetes guardades com a tresors en la infància»; elements que cobren vida en els collages, realitzats amb retalls de la seua experiència. «Hi ha molts detalls, fins i tot escrits del meu pare», afirmava alhora que admetia que, malgrat no exposar des de fa temps, mai ha parat de pintar «perquè és la manera d'expressar-me». Des d'eixa convicció que Carmen Michavila encara té molt a dir, «Job 38:11» suposa tota una reflexió sobre la mort com a «principi de la invisibilitat física» perquè, com ja indica un passatge de l'Antic Testament: «Fins ací arribaràs, no passaràs, ací s'estavellarà l'orgull de les teues ones». Un límit que, en canvi, per a l'artista, segur que només és una frontera estilística en un llarg camí per recórrer.
