Evolucionem, però hi ha coses que mai canvien. Fets immutables a la caiguda de les fulles i de les torres més altes. Tan entretinguts! Ens mantenen curiosos. Com més familiars, més irresistiblement propers. D'ells no escapem, ni tan sols volent. L'assimilat provoca una sensació de confiança, encara que esta done gonia.
És una seguretat que potser no és tranquil·la, ni agradable, però saber a què atendre'ns calma el mal de panxa, inclús amb ingredients no recomanables. Rodejats d'imprevisibilitat, qualsevol certesa pareix d'agrair, encara no sent acceptable. Millor que atendre el visitant desconegut, indiferentment que puguera ser bo conèixer-lo. Torna-li la trompa al xic, amb les mateixes discussions. Time after time. Una tradicional manera de relacionar-se que costa canviar.
Quants debats previsiblement acalorats -pel vi o per les opinions- en tantes llars. Tant de bo tindre un menú d'anecdòtic guirigall, amb postres de concòrdia. Fer de la taula parada una gràcia que diga que podem nodrir-nos amb l'engolit, i que l'orgull ensenya a digerir les castanyes. De debilitats i amargors ben servit, cada fill de veí. (Re)conéixer-nos pica i cou. Com es menja? Com més festes i funerals, més sé que no sé. Celebrar cada pas, o queixar-se d'haver de caminar? Els dos punts em tiren. Mentres no s'acaba, n'hi ha suc que traure del fruit de la vida. De mala gaita o contenta, empatitze tant amb el Grinch com amb Scrooge i les cares de poma agra de cada cínic que els representen.
Recorde a Charles Dickens, però també sent a Paco Muñoz, fins si la nit de Nadal, algun any, no ha sigut nit d'alegria. M'identifique amb els somiadors, els defensors de la innocència ben entesa; i tan menyspreada, en haver d'escoltar sovint que «són massa bons», com si fora roín. «Bajoques, faves». Ni que la glòria divina estiguera a l'abast. Però l'artista que adorna sense perdre de vista nucs i pinyols, també existix. Amb el contrast es pot vore, a més de mirar. Qui no s'ha enfadat quan la llum li cega, en estar molt a fosques? Vaja, si la claror és neutra.
Davall de l'arbre encés, Carl Gustave Jung xiuxiueja des d'un llibre: «Jo no soc el que em succeí. Jo soc el que elegí ser». Amb totes les conseqüències i probabilitats d'enrefilar la tovallola, vullc abraçar el trencaclosques, entendre les peces soltes, i les que no encaixen. Brindar per qui llig, escriu i viu. Compartir amb els veïns de Panorama els millors desitjos. Seguirem dansant amb les paraules. Mourem a interessants llocs. Fins l'any vinent! Lluirà redonet, com a mínim.
