Joan Borja d'Aila Edicions em fa arribar el llibre El iaio a Nova York de Vicent Borràs que llig amb interés, sobretot, pel tema o temes que planteja: la relació dels avis amb els néts i com abordar una malaltia que deixarà, a l'avi, amb pocs dies de vida. Uns temes que em desperten una pregunta que fa temps que em plantege: la relació dels néts d'ara amb els avis és la mateixa que la dels d'abans? La primera vegada que em vaig fer la pregunta va ser quan els meus fills eren menuts i em vaig arreglar l'horari per poder-los portar a escola. M'ho vaig arreglar tan bé que, en un parell de dies a la setmana, encara tenia temps per anar a la piscina municipal de Sueca i, després de córrer un poc, em passava per la sauna i per la jacuzzi. En aquelles hores —cap a les nou o les deu del matí— coincidia amb el fill d'un anarquista d'Algemesí que va ser un heroi en la famosa batalla de Terol de la guerra civil espanyola. Aquell pobre home, un dia, em contà que estava tremolant perquè cap a les dotze havia d'anar a arreplegar el seu nét a una escola de monges i, amb un trajecte molt curt: «me'n dóna per dalt i per baix». Després, va fer una reflexió que em va deixar parat. «Voro, mira la trampa. La meua filla i l'home treballen els dos i no tenen suficient per a passar casa. I no tinc altre remei que ajudar-los. Em fan fer de tot. I una cosa és fer les coses per gust i altra per obligació, sobretot, quan es tracta d'un xiquet problemàtic com és el meu nét».
No, aquesta no és la relació que tenia jo amb el meu avi que venia per mi després de dinar perquè l'acompanyara al bar per fer-se un café. Encara recorde que ens el servien amb un got d'aigua amb bufetes que el meu avi m'oferia. Ell es bevia el café i jo l'aigua. Tampoc és aquesta la relació que planteja Borràs en la seua novel·la. En aquest llibre, el iaio no mor. Va a Nova York a retrobar-se amb la iaia. I xiula i somriu, per damunt de la veu mentolada de Nat King Cole una vella tonada de Charles Chaplin que es titula, justament, Somriu: «Somriu encara que et faça mal el cor,/ somriu encara que s'estiga trencat». És un iaio que no té pressa perquè té tota la faena feta. I uns néts que han d'aprendre que, en un hospital, els minuts són més llargs i les hores es fan eternes, perquè «el temps és com un xiclet. S'estira fins a fer un fil que dóna tot el que dóna el braç. També es pot encongir com una boleta i modelar-se i unflar-se en un globus que t'esclata en la cara». Es tracta d'una història que ensenya que créixer és caure i alçar-se i que els néts ha de tenir temps per ajudar el iaio a organitzar el viatge a la ciutat que mai no dorm: base rítmica i molt d'instrument de vent que done pas a la veu grossa de Frank Sinatra: «Vull despertar-me/ a la ciutat que no dorm...»
